Reflexió d'un català

M'he fet gran i les emocions s'esgoten
i els dubtes de què i qui soc queden
suspesos en l'aire, no prenen forma,
es fonen i així no puc seguir.
Em cansen les giragonses, els
subterfugis que em cal assumir.
Em diuen que esdevindré un ésser
d'un pais lliure... algun dia
Mentre guiat per la feblesa més absoluta,
amb la paranoia de la indecisió
passo els dies, els mesos, els anys
sense atrevir-me a proclamar-me
francament ciutadà d'un pais
sobirà i lliure.


Sempre m'atura l'ombra allargada de
la meva covardia i no puc atrevir-me
a donar aquest pas del tot imprescindible

Des de la distància

I ara assaboreixes la distància dels teus records,
de la teva vida, i trobes les subtileses mesurades
de cada vivència patida a desgrat.
Les velles ferides són ja cicatritzades,
guarides pel pas del temps, i la calma
els dona harmonia i serenor.
Eixutes les llàgrimes vessades,
vençudes les angoixes més sentides,
mires sense rancúnia la teva vida i
perdones, però no oblides res ni a ningú