Anem-nos-en per la vida

(Al Joan per l'amistat sincera de tota una vida)

Ara, quan la vida reposa del sotrac i la rauxa
i ens nodreix el record de la joventut esgotada,
rememoro encara quan amb voluntat d’anada,
et suplicava, Joan, cerquéssim plegats fites noves
i contrades impensables…

Aleshores et deia:
“Anem-nos-en, cercant el verd dels pins,
arraulits entorn l’alzina, desfent el riu Brugent,
comencem les nostres vides”.

Era bell el temps que s’esdevindria...
I les contrades magnífiques.
Cada roca, cada turó semblava fet a la nostra mida.
Era una geografia expressa per a gaudir-la
i la nostra jove força s’hi esgrimia
sense adonar-nos-en que a la llarga, ella també ens guanyaria

I deixaries aquell fantàstic Reus,
de reparar joies i penjolls,
de esmorzars a quarts de deu,
de moltes visites i discussions
i tapes agraïdes al Nacional.
Mentre junts arranjàvem el món.

Convincent entonant el teu lema:
“Soc el millor” te n’aniries com un pirata cap al mar.
Mercenari de taulell inflant als “guiris”
de cerveses i conyacs

Prop les muralles de Tamarit
començares la teva tasca de cambrer,
descobrint tot l'aroma de l'estiu
volent lligar-te estrangeres ardents.

Però, conegueres la Dolors
i com a la vida sol passar.
creient-te un don Joan, va succeir
que no vas ser tu
sinò ella qui et va lligar.

I combinaries ben cofoi i galant
la vida en tres direccions,
Reus, Tamarit i el Catllar.
Tres rutes per a poder formalitzar
seriosament el vostre demà.

Ara ja de retorn de lluites i de sotracs
rememorem per uns instants i de nou
aquell, “anem-nos-en Joan
cercant el verd dels pins,
aixoplugats al turonet de pedra seca,
a l'esguard de la pluja i la tempesta”.

I arran de pell sentirem de nou l'esgarrifança,
d'un retornar a les nostres curses i travesses
passades i perdudes per les valls i muntanyes
estimades.

Talment reviurem de nou el vertigen meravellós,
l'alé i les fal·leres viscudes
en la distància de la nostra joventut perduda
fa tan de temps i ara ressorgida
com a penúltim desig de condensar un nou esforç
que regeneri les nostres energies cap a un nou intent
que abasti totes aquelles nostres fites impossibles.

Recordant la Sussy

(De vegades la manca de projectes i il·lusions frenen el verdader sentit de la vida)

Perduraran per l'entorn de l'ermita
escampades i soltes per sempre,
les teves cendres i el teu nom.

La suau i fina pluja de setembre
les deslliçarà per escletxes finissimes
i en la nova primavera
les protegiran totes les flors.

L'indret escollit és el més preciós,
damunt la muntanya roja i prop
de l'ermita de Mont-roig.

Dalt el turó on es divisa el camp,
el pla, la vila i al fons
la nostra mar infinita i aquell
cel blau tan coratjós

Fou un vist i no vist la teva vida,
un marbre gelat en urna de vidre,
una inmensa simfonia de buidor.

Les il·lusions que poc et duraren!
I els dies de soledat que llargs que són!

Menjares lleument la dolça mel de la passió,
mentre empalidies a retrets i corsecada
al monòton dia a dia sense deixar-ne llavor.

(Restaràs per sempre més Sussy, en la memòria
de tots aquells qui et conegueren per generació.
En el cor a tots nosaltres hi deixares una gran buidor,
però el teu espai, en la vida nostra, sempre l'ocuparàs tu...)