nens del carrer

 

No érem aleshores els éssers

domesticats que ara som.

Vivíem en rebel·lia continuada,

ofeníem als nostres progenitors

culpant-los d'haver-nos portat al món.

Maldestres en qualsevulla convicció

i en contra de tota nova imposició,

desobeíem per sistema tothom

desmembrant-nos d'aquell espai de por,

d'aquella societat morta del tot.

Desnonats de les velles conviccions

i abocats a resar rosaris i cançons

dirigides a una amorfa direcció,

a la buidesa absoluta i a la por

sense cap més pervindre millor

Amb els pantalons apedaçats i

les sabates foradades, corríem innocents

desprès d'haver “birlat” una peça de fruita

d'una parada del mercat i esperant que

l'amo ens perseguís tot renegant i maleint.

No érem dignes de confiança ni de profit

intentàvem cridar l'atenció dels grans

estirant-los la boina o el barret

llençant-la al lluny per fer-los rabiar

i ens agradava escoltar les seves prediccions

No érem res de bo ni de dolent tampoc,

la nostra era sols la supervivència relativa

érem l'escòria i l'esperança que calia preservar

entre nosaltres i el món res no ens redimia

entre nosaltres i el món només nosaltres sobreviuríem.

Les fonts del Glorieta

Per l’ombrívol senderó de molla terra

on només s'hi escola un breu raig de sol de migdiada,

que el deixa lliscar un atapeït alzinar que fa de filtre,

pel rengle zigzaguejant el riu Sec baixant del cingle.

Bardisses i esgarrinxosos esbarzers dificulten la passera.

A cada pas, un obstacle nou d’incòmoda travessa,

barrera infranquejable de matolls i de falgueres,

envaeixen al caminant fins la mateixa cresta.

Brolla una aigua densa i escolant-se cap a un salt increíble,

s’eixampla pel corrent la seva cursa i cau de pressa,

per la vessant oberta sorollosament cap a la timba,

quan el bassal del Glorieta rep la forta embranzida.

Emplenant de renovada aigua l’embassament que sura,

desprenent de nou, amb fúria una segona caiguda.

Tota la bellesa va baixant per les fonts amb excelsa harmonia,

mentre una escletxa de sol les il·lumina suaument de fantasia.

Nòmada

(Al Deiss, aquell home berber de 38 anys, company lingüístic de l'Antoní)

Calen raons per emprendre un camí?...
Calen explicacions per cercar noves fites?...
Sempre són vàlids els motius elegits.
Sempre incerts els futurs d’aventures..



No manquen motius per carregar la motxilla.
Ni tan sols un esbós per concretar la partida.
No cal acomiadar-se amb amorosa nostàlgia.
Només cal deslliurar-s’hi amb petjada segura



Sempre t’espera una raó, una utopia.
l’home ha nascut, viu i es projecte lliure.
El món és sencer la teva geografia.
No hi ha frontera que ofegui el teu viure.



Cadascú obre les portes sense recança ni malicia.
mostrant-se al món tal com és, sense embalums.
Farcit del pòsit donat per la seva cultura
i abocat al repte incert de la barreja absoluta.



Nòmada de la incertesa, de fràgil estructura.
Errant per al món amb la pell fina i sensible.
Aquí cau, aquí s’alça i quasi sempre ressuscita.
Emigrant i pelegrí, cercant sempre un lloc d'acollida.