Quotidianitat

Desprès d’esgotar el matis
del teu record,
cercaré l’harmoniosa cadència del somni,
Marcaré el meu pervindre avesat a un res,
hi seré això:
res i tot… tot i res…
Malgrades lluites quotidianes,
arriscades I monòtones,
subtils i misterioses.
Em feu mal… oh dies,
com més n’esfullo,
més ferides em provoquen,
més melangies sento
i em semblen barreres,
traves que van sotmetent-me.
Jo soc la tristesa,
la plena i buida tristesa.
Jo sento dels minuts buidesa,
de la gresca, gelosia,
i misteriosa s'em fa la vida.
La vida que no entenc
la gent que em domina,
La lleu esgarrifança de tenir,
una vida per a viure.
Això em fa mal,
car no sé si vinc del sud, si vaig al nord,
si soc somni o dia.
Tan variable i divers soc….

Consell

A gata meus, voleies i encara
no saps del seny que han d'imposar-te.

Això no ho facis! Això no ho miris!
Arribaràs a ser, a poc a poc un altre.

Fi i dret com una espasa.
Domèstic i servil, igual que un ase.

Mentre això arriba, tu tarda...
sigues ferm, lliure i lleugé
que ja tindràs temps de fastiguejar-te.

Quan siguis un senyor amb molta traça
i com jo, estiguis atrapat al parany de les rates!

Presó

Braus que envestiu la nostra clàssica misèria
escometent-nos amb ferèstega arrogància superba.
Voleu ésser ara el botxí, que arrambi per sempre
la nostra covarda i pacífica existència.

Erem sols, en la claredat de les dotze.
Sovint totes les veus coneixiem, l'Anselm
portava a beurar l'ase coix a la font,
mentre picava el ferrer amb el mall l'enclusa.

Saviem tot el què els vells ens ensenyaven.
Parlavem d'altres temps que l'enyor va endur-se'n
i cantava l'avi Papet amb sa guitarra,
velles havaneres d'aquella guerra amb Cuba.

Les cendres d'aquells nostres germans van escampar-se
sense motiu ni raò lluny de la nostra Catalunya
revoltades avui encara omnipresents surten les ombres
a l'espai mig encobert de les nostres memòries mudes.

(Desprès va venir, per a no anar-se'n més, la misèria que ens envolta)

El carnaval ja ve!

Posseu la gresca al carrer, de pressa!
Anem-hi tots. El carnaval ja ve!

Com dancen aquells dimonis encuats
i les fades de gasses blanques i midonats,
les negres dances i tots els timbals
de rítmica màgia inhabitual...

Tot cor, avui no sent tristesa, canta!
Car tot s'hi val!
De pressa, anem-hi tots, que és carnaval!

La nit és plena de monstres,
vampirs, esquelets, homes de frac
i fins un ànec escaldat que per una nit
ha deixat el corral.

És festa! El rei Carnestoltes ho ha dit:
Possem-hi gresca a la nit!

Que avui hom tot ho pot ser,
des de trompetísta a carrabiner.

Posseu la gresca al carrer,
de pressa:
que el carnaval ja ve!

Plaça d'en Prim

Plaça d'en Prim tenebrosa en les tardes d'hivern,
entre els porxos avui solitaris i tan plens a l'estiu,
recordo mil follies de mil plaers del meu cor de jovent,
a l'esguard de tota l'història que duu el teatre Fortuny.

I els dilluns, el mercat que envolta a mil mercaders,
que trafiquejan sa dèria en un murmull eixordidor,
procedents de tots els indrets diferents del país,
benvinguts tal com sempre des de llevant a l'Aragò.

Asseguts a les taules, al carrer, hom és ben divers,
des del poeta que llegeix les seves noves inquietuds,
fins aquell que es “col·loca” amb un “porro”per oblidar
la mala sort de viure en aquest modern món a l'atur.

I jo m'hi esbarjo complaent, enyorant l'ahir perdut,
melangiós i vessant-me el cor d'enyorament i no visc,
recordant a tota la meva gent quan immadurs i amb mi
follament i junts passejavem per la plaça d'en Prim.

L'ultratge

Canelobres en la nit sacrificada
sobre un llit de margarides i roelles,
el teu cos d'adolescent eternitzada.

A la nit voltaren uns genets vers el paratge,
sagnaren ta dolça pell en llur ultratge
i el teu secret a crits fou repetit
més enllà de la comarca.

Llagrimes enllotaren la dolça imatge,
en vestits de negre dol fores coberta.
No hi quedà un sol bri d'antic coratge.

A les tardes, quan escau un sol dolç
s'et veu llunyana,
cercant potser entre la brisa,
un doll de joventud que el vent esguarda.

Mossecs de soledat et fan recança...

Feblesa

Perseguia la ferida llum en petjada lenta.
Crestalls enmurallats em cercaven
i una finestra oberta.
En el lluny el clar, tan obscur com sempre.
Em vencia el desig etern de ma utopia eterna
i més feble que mai em podria de mort lenta.
En la nova nit desperta ma dormida voluntat sotmesa
al foc descoratjador de la meva inconsciència.

(Els llops farcids de fam odolaven vers sa presa)

Desfeta

Trobaria el nostre somni en les runes
invadides de l'esclat més destructor.
Esmicolades les restes de tu i jo
en les inquietes escomeses d'una eterna presò.

Trobaria el teu somriure burleta i temptador,
sempre a l'esguard de desfer-nos
en el mossec impossible de l'impossible petó.

Els paranys que amb tu m'esguarden,
arriscats són de debó.
Soc guerrer d'una batalla tan perduda que el meu jo
va camí de la desfeta amb tota resignació

Rock and Roll

Pobre de qui em digui inepte
car jo tinc l'alegria de viure.
Entre l'agresivitat de l'asfalt
llenço la meva desbordant energia.

Movent-me, cridant estridències
llençaré la meva lletania.
Diré als quatre vents que tinc,
immensa alegria de viure!

Per què ets amb mi i jo amb tu,
escridassant tot l'insostenible.
Cridant obertament a tothom
les fermes conviccions d'alegria

Cantaré el meu rock and roll
car jo també soc protagonista
i en aquest moment tansols,
entre l'estridència seré lliure...

Blue's

Sol i perdut en la gran ciutat.
Dins el bar la música ensordeix,
bec un perfumat i el cor s'engrandeix.

Enganyat i a poc a poc el blue's es fa sonor.
Devallo en el plor de saber que ja no soc
ni trist, ni rialler.
Endolit i pler d'alcohol camino sol entre la gent

Soc tan estrany que no soc per a ningú res de res.
Voldria comunica'm, sentir-me identificat,
connectar amb el soroll. La ciutat m'absorbeix...

Jazz

Escolto la trompeta llunyana
i la trencada veu d'en Louis,
la sorda i muda pena envoltada
d'un momentani plaer sublim...

Escarbo en el teu cos que s'emuny
anònima dona eterna que beses
m'engoixa, posicionada en el lluny.
Mentre el jazz es mora de pena!

Escau lentament un somrís...
feble i tan fluix com l'oblid.
Armstrong s'esgola per fi
en l'esperpèntica soledat de nits

Anhel

Lànguida llum de la lluna,
esqueia tan suau i tan dolça.
Composava mil recances d'angoixa,
mil subtils ànsies melanconioses.

La llum folla de nit enllotada,
era un silenci de llum encantada.
Moria el ritme vibrant d'un dia,
només la remor del teu alé sentia.

Cruixia el meu tremoladis cos i moria,
en una dolça mort emplenada de vida.
Lliscaven els teus cabells per ma cara enfebrida,
compassats per un ritme incontenible.

Rodolavem per l'arbreda tranquil·la,
algun pàmpol marcid planejava insensible.
La nostra foguera encenia la vida
a les palpentes d'un somni impossible...

Nom evident

Mai diré el teu nom i tanmateix
la remor del vent no podrà calla'l.
Portaves tot el meu blau,
la llum subtil, l'encant.

Arribares a mi tot cridant
i encara t'estic escoltant.
Mai diré el teu nom i a l'ensems
l'aurora ja l'està escampant.

Voleiaves tal com fada transparent,
movies tanta fressa, que la gent,
t'estimava tansols veure't un moment.

Mai diré el teu nom, a no ser
que un matí no apareguis al firmament..

Suicidi

(El Lluís era un triomfador, aparentment ho tenia tot, la vida va ser generosa amb ell i sempre el posava d'exemple i a pesar de tot, un capvespre el van trobar penjat al seu apartament, poc abans de complir els 50 anys.)

Cavalcaven sobre teu
devoradores forces juntes,
mil presagis perseguinte,
onades de tempesta inoportuna.

Sobre teu bramaven les pluges
de mil nits, totes en una.
Precipitaren el teu cos al buit,
al fons obscur a la foscor terrible.

Somnis, il·lusions, esgotades paraules,
propòsits i potser un somriure
follament escaigut vers la vida.
-Ja no hi queda per tu res més que una buidor insensible-

Quan de pressa es perd la vida!
Hi restarà ella per a conservar el teu somriure?
Ho bramaran eternament per les riberes eixutes,
els sords crits muts de la teva perduda vida?