Ahir, quan erem joves

(A Joan Mas el meu entranyable amic d'escola)

Com podria no dir, ni esventar
l'importància d'haver-te conegut
i no recordar-te amb la gratitud
i l'agrad absolut, amb la cordialitat
i l'enyor d'aquell temps passat.

Recollit en el més íntim del meu ser,
empastifats amb els ametllats
que ens fotiem pel cap, en sortir
d'aquell col·legi descastat, rònec,
feixiste i brut, en el carrer Hospital,
(llavors anomenat de Sol i Ortega)
i molt rar que no portés un nom militar.

Ens acostumarem a poc a poc a badar pels
bars i veure la televisió, quan les curses
de bicicletes tenien emoció i l'Anquetil
era el triomfador i en Polidour sempre segon,
quan en Bahamontes i Poblet ja havien plegat.

Jugavem al bar Quim, amb la màquina Habiline
i per un esquerdat pressionavem amb un burxoc
i puntuavem més partides de franc, vencent la por
a ser eixampats pel goril·la de torn i intrigats
vèiem també el futbol i aquell heroic gol al 64
que encara avui se'n parla i parlarà i a pase
de Pereda en Marcelino a l'Eurocopa el va marcar.

Eren tan llargues les primaveres i tan avorrides les
setmanes santes de dol reverend i les discoteques
tancades i els cinemes clausurats on només hi quedava
l'oblid a la gresca i la festa desmesurada, cant espiritual
i soul penitent, visitar les esglésies i resar als convents.

Eren tan llargues i tan avorrides les nostres festes

d'adolescent, que les hores ens consumien i ens torturaven

els cervells, pensant en allò que no deviem i els mestres

no ens deixaven fer. Pecant com a miserables,

consumint-nos en el foc etern. Matant-nos a

“palles” solitàries en el “jardin de l'eden”.

I en l'escola amagada on es forjaven desil·lusions
amb ciris i flors postrades vers les santes inquisicions.
De rituals a Maria i reiterades repeticions que el mes
de maig ofegavem dient: “Jesús en la cruz”mil vegades
i ens foniem en lloances i veneracions, a tot el que no
coneixiem, als esperits invisibles, a les mutilades reliquies
de santes i prohoms, que en comitiva portavem
amb recolliment a les processons.

I per a esbargir-nos de les jornades avorrides,
ens llançàvem a la pista d'esport a jugar campionats
d'handbol, a desfogar-nos amb aquell agressiu bot,
i omplir la porteria de gols, de remats i de rebots,
fins extenuar-nos del tot, en una simfonia apassionada
del cos, que agraïa aquell excessiu esforç i ens convertiria
en petits herois, malgrat que quedavem sempre els “segons”.

I era bonic el temps de diumenge en aquell cinema
de sotanes i de preveres, de sessió de tarda i pel·licules
tendres, d'herois forçuts i donzelles bledes, de gegants,
ciclops i deesses, on hi guanyava sempre -ves per on-

el protagonista, l'heroi, l'home més fort que, amb un
dissimulat petó, es quedava amb la guapa de torn,
la rossa que hauriem volgut tots els nois de llavors.

I a la cantonada d'aquella plaça porxada, junts
arranjavem el món i parlavem de mil temes que ens
apassionaven, de la música, el rock i dels balls del
diumenge a la tarda i de la noia que ens robava el cor,
i que semblava molt més bella que les altres i que
inventavem la manera de trobar-la només per a mirar-la
de nou, somniant càlides abraçades i empescant-nos
l'astucia per a veure-la d'aprop, una i altra vegada en un
flirtejar persistent i colpidor i al “carretó” de cal Mario

compravem un “bisonte”i d'amagatotis el fumavem,
creient-nos homes de debó.

Que lluny hem deixat les passes del nostre preuat tresor,
embolquellats en la memòria plàcida, exhibint-nos
en el record, de tantes estones passades, entre trames
i il·lusions.Neguit teu i meu i nostre, projectat en un temps
i en una història que hi varem posar passió, malgrat
les moltes mancances d'aquella época de foscor, vencent
totes les pors i cercant una nova albada, va'm ser fidels
a la nostra causa, en pro d'un futur millor.