Gràcies
amics per haver deixat expresar.me, per no silenciar els meus mots
abocats cap el món sencer, cap a la justa mida de la vida i del
temps. El temps que hem compartit junts per generació i que hem
omplert cadascú amb les seves armes autèntiques, amb tot el dret i
l'exigència que ens obliga des de ben endins de l' ésser,
manifestació necessària per a sobreviure fins esgotar les
inquietuds i els anhels més necessaris per a la supervivència més
bàsica i sincera. Hi ha un vincle que ens uneix i així ho
proclamo:
Amic
i guia
A
l'amic Antoní, company i guia de totes les travesses passades i
futures pel nostre estimat país)
Com l’hem mesurat el
temps
pujant cap a la serra,
escalant amb prestesa els
barrots
que fan accesible la gesta.
Com qui no vol la
cosa,
hem escursat el camí cap al piló
i al pí d’en Cugat
depressa
assedegats fins aconseguir-los vença.
Junts hem avançat per
la carena,
sense tornada certa.
Enfilant la riba del riu
Montsant
per el vessant més recte.
Mesurant la gorja per
on el torrentó
s’inquieta,
capbusats
al toll de l’ou,
coberts en el fosc bassal
on l’aigua
pampallugueja.
Ens ha corprés
l’infinit silenci,
rodejats d’una exultant bellesa,
destriant
al nostre entorn,
roques inmenses:
Com
un magnífic moble gegant
adust de biblioteca.
S’ens fa inimaginària
la inmensa pedra,
plegada per la força còsmica de la
naturalesa
magullada i esquinçada com una gran fireta:
Donant-li
l’exacta forma que coneixem de sempre.
Mal estar en dir-ho: No
hi ha retorn, que inquieta.
Hem après dels teus
silencis la teva veu verdadera,
la calma al matí, tot passant la
gatera
i l’inquietud i el brugit a la codolla fonda.
La
serenor i el repòs a sant Bertomeu, l’anacoreta,
A sant Antoni les fonts
d’aigua fresca sempre obertes
els càlids xiprers de la
cimbellada ermita,
de sant Joan del Codolar deturant la fal·lera.
I si pugem a la roca
Corbatera, conduïts per tú,
amic estimat, que encercles la pau
amb un somriure,
guanyarem plegats la més alta perspectiva
car
ets i seràs el guia que ens portes i ens duus,
Antoní, cap a la
cima.
Amunt
cap a la serra
(En
una època d'incendis i de silenci amb una manca evident de flora i
fauna que feien molt trista la muntanya i com a conseqüència, la
vida)
Pujàvem al teu cel de
boires espesses
per la sendera on es fonen els somnis.
En la
matinada fresca
amunt cap a la Serra.
La poca arbreda, per on
el rossinyol refila
s´endolí d´una serenor immensa
car la
flama destruí el paratge
on els nius trigaran a fer-se.
Per la roca, cap el
cingle
el nostre peu camina,
cercant els graons per on
els
cartoixans un dia,
esglaiaven amb les seves lletanies,
l´espai
sencer, fins on l´ull divisa.
Seguíem amunt, cercant
petjades eternes.
La llum sencera es feia estreta.
El Montsant
era ja el vincle
inflamat de pau, de serenor inmensa
on la
remor enllotava
els nostres cors de grandesa
Els
quatre vents
(Amb
l'amic Vicenç hi hem pujat tantes vegades que la Mola de Colldejou
s'ha convertit en la nostra muntanya més propera i emblemàtica)
Intentaré apropar-te
al brugit
càlid i huracanat dels vents,
llevant, mestral,
migjorn i ponent.
Des de la mola de Colldejou
et porto
l'esència dels 4 temps
dins una ampolla de malvesia.
Brisa nova de primavera
productiva,
de brunzit d'abellot i de serra florida,
catifa de
vermells i de grocs
i de blanques margarides.
De l'abril em
queda el record,
asseguts llegint belles poesies.
Calitja d'estiu i
enganxosa suor
que es deslliça pel front i la cara
on les
mosques hi fan camp de batalla,
mentre, sota, difuminat, el poble
es fon,
esborrat i rogenc en la càlida tarda.
Quan tu i jo hi
arribem, dues birres
ens canvien la cara.
T'aixoplugo de
fulles seques
i de raïms madurs de tardor
mentre, esprement
uns gatims
s'et mulla la gargamella de dolçor,
collits a
l'empar d'un tros furtiu,
ben al ferm contorn de Colldejou.
Perduts en la boira
d'hivern,
la mola en silenci ajaça un mantell
d'invisible i
espesa llunyania.
Ens cridem i a les palpentes anem
cercant-nos
amb inquieta agonia,
per a retrobar-nos de bell nou
en la
calidessa subtil del laberint invisible
De
retorn al Brugent
El
Brugent segueix brogint,
com
aleshores, quan el jovent
ens
absorvía entre la teva remor,
entre
les belles curses, caminant
per
les frondoses dreceres d'enyor.
Per
les arbredes lleugeres, somortes
d'escletxes
amortides i banyades de sol,
encerclant
els seus rajos entre el fullam,
entre
el bany de la llum del sol i l'aigua
amarada
de fugaços rampells sonors
Una
història regalada d'antics tresors
vénen
a cercar-me i sense cap consol
em
diuen, voraços i amb aspre dolor
la
vella agonia del temps que s'ha fos,
sense
ni notar-ho, com lapsus silenciós.
Ara,
m'encaro al nou pont viu i vacil·lant,
de
travesses de fusta i suports de metall
camino
ebri i foll cap a l'altre contorn
exaltant
el nou prodigi de resseguir l'entorn
i
sentir-me de nou com el vianant d'antany.
Pel
congost de l'Esqueix anem pujant
amb
mesura i prudents seguim la cursa
per
l'antiga contrada de la Cabrera on els
masos,
hi conreen les aspres i verdes terres
i
el riu Brugent les amara de fresca aigualera.
Sentim
una mollena que ens remulla de suor,
i
a dalt de tot, quan el Pinatell ja el tenim present,
ens
creix com una angoixa que ens esmuny de sobte,
i
ens empeny per dreceres que ja ens coneixem
i
amb delit ens retorna, fins a la llera del Brugent
Les
fonts del Glorieta
Per
l’ombrívol senderó de molla terra
on
només s'hi escola un breu raig de sol de migdiada,
que
el deixa lliscar un atapeït alzinar que fa de filtre,
pel
rengle zigzaguejant el riu Sec baixant del cingle.
Bardisses
i esgarrinxosos esbarzers dificulten la passera.
A
cada pas, un obstacle nou d’incòmoda travessa,
barrera
infranquejable de matolls i de falgueres,
envaeixen
al caminant fins la mateixa cresta.
Brolla
una aigua densa i escolant-se cap a un salt increïble,
s’eixampla
pel corrent la seva cursa i cau de pressa,
per
la vessant oberta sorollosament cap a la timba,
quan
el bassal del Glorieta rep la forta embranzida.
Emplenant
de renovada aigua l’embassament que sura,
desprenent
de nou, amb fúria una segona caiguda.
Tota
la bellesa va baixant per les fonts amb excelsa harmonia,
mentre
una escletxa de sol les il·lumina suaument de fantasia.
Reflexió d'un vell
peregrí
La
vieira del Camí t'acompanyi sempre
i
en pau arribis, peregrí, seguint la via marcada
fins
on, segles passats, s'acabava la terra
i
mentre caminis, lleuger i resolt, impregna't
de
la saviesa dels altres, que són com tu, essència
i
marca de la cursa incerta pel camí de la plata.
Desenrotlla
en pau la teva força i camina abocat a la ruta,
i
somriu sempre als més febles que en tu es mesuren i
en
veure'ls caure assedegats, impotents i sense empenta,
modera
el teu embat i controla la teva frenètica força,
ajuda
i anima als companys que amb il·lusió esperen
retrobar,
com tu, les sonores campanes de Compostel·la.
La
ermita i la vila de Mont-roig
(A la meva mare que em narrava la història)
Porta´m a la mida
justa del món
on hi puc veure l´espai de les
coses,
l`allargassada planúria del camp
que balluga frenètics
brugits a tot hora
Cal ser-hi quan el sol
és viu.
quan la roja muntanya és queixa,
quan les olors de
farigoles i espigols
ventan l`aroma més viu de les herbes.
A dalt la plaça de
rajoles vermelles
inclinat al Camp d'infinita bellesa
veura's
absort brancals i turons, bassals i penyes.
olivers i pinars,
garrofers sobre la roja terra
La vila de Mont-roig i
s´església despunta
sa cùpula inconfosible esvelta et
contempla
com un referent l´ermita blanc sobre roig
i el far
menut i clar de Sant Ramon a la punta
Oh, hermós indret de
la antiga llegenda
(quan el rei moro va pujar-hi en negre
intent,
“ermita, casa i convent va passar a sang i a foc”
i
desprès de tal proesa s´en va tornar cap avall,
deixant darrera
el cavall, tota cremant la muntanya.
“Fosca la nit, quan d`allí
esperucat devallava,
solament quan llampegava veia dos pams de
camí.
Son cavall fet una fera no seguía poc a poc,
per què
semblava que el foc li anava corrent derrera.
I llavors no veient
bé lo camí que els llams li ensenyan
de cop rellisca i s´empenya
lo cavall i el cavaller.
L´endemà trist espectacle, tot lo poble
aquí dalt veia.
i tothom resant es deia: quin miracle!, quin
miracle!.
A tots abasta la llei, que imposa el cel de vegades-
ja
veuras les relliscades del cavall que duia el rei).
....Vell referent que
has omplert els meus dies
de roja fragància d´infantesa
amagada
la teva veu, mare, la sento present
narrant les
estrofes de aquell antic drama.
