dimecres, 21 de febrer del 2024

Existencialísme

 










Darrer sospir que s'escapa de dins

órfena lluita que connecta un neguit,

maltractada angoixa que vessa endins

la càlida simptonia d'un temps ja finit


Escolto el ritme de les essències subtíls,

les marginades utopies dels càlids matius

les llargues esperes enyorant un desig,

les silentes penyores en vers l'infinit


Desesperances i frustrades creences lliures,

motivades lluites cap un món descoratjador

motius incerts de sobtades cobdícies

rel i sotrac de lluita per un món millor


Ens vestim a l'ensems d'un món de cordura,

matissant amb premura un correcte destí,

ens afalaguem voraços a les essències nobles

embriagats de luxúria i d'inquiet frenesí


I som, l'envoltura de tot el que ens sobra,

pedaços i parracs sobrants d'un esboç sinuós,

malaguanyats supervivents d'un temps de naufragi,

perfil d'una consciència que agonitza del tot






dimecres, 7 de febrer del 2024

La Candelera, riu













Quan la Candelera plora, l'hivern és fora.

quan la candelera riu, l'hivern és viu,

i si no gosa ploure resta malastrugança i neguit,

aquest és el nostre signe, la realitat extrema,

la sequedat feta presència com a partida de futur


Ens atrevim a cercar aquells bassals a la Riba,

seguint el riu Brugent, entomant la seva cursa

entre un baume carregat i subtil ple de bellesa,

revivint aquelles nostàlgiques fites d'altres temps

deixant-nos endú vivament pel plaer dels records


Frustrada sensació d'una existència efímera,

malaguanyada essència d'un present descoratjador,

surquem en les escorrialles quimeres d'èpoques passades

amortim amb escreix i amb passió les més belles tonades

mentre el dia a dia ens posa inexorablement al nostre lloc


I ens adonem que ens movem per una Catalunya seca,

plena de grumolls i esquerdes buides amb un cabdal infest,

amb petjada insegura seguim el corrent d'una cursa amorfa

mancada d'aquelles subtileses singulars i proeses amb encant,

destriades i viscudes en el llarg trajecte del nostre avatar


Volem que reneixi un cabdal de vida en el torrent més estimat,

que es vinclin matolls i esparragueres, margarides i lilàs,

fonolls, surtit de roses i les estrelles més lluentes i brillants

esclarin una amalgama de suggerents despertars i a la vora

de l'insinuant frescura del Brugent, en un càlid enyorar...


divendres, 19 de gener del 2024

Amb admiració i afecte sincer

 






Gràcies amics per haver deixat expresar.me, per no silenciar els meus mots abocats cap el món sencer, cap a la justa mida de la vida i del temps. El temps que hem compartit junts per generació i que hem omplert cadascú amb les seves armes autèntiques, amb tot el dret i l'exigència que ens obliga des de ben endins de l' ésser, manifestació necessària per a sobreviure fins esgotar les inquietuds i els anhels més necessaris per a la supervivència més bàsica i sincera. Hi ha un vincle que ens uneix i així ho proclamo:

Amic i guia

A l'amic Antoní, company i guia de totes les travesses passades i futures pel nostre estimat país)

Com l’hem mesurat el temps
pujant cap a la serra,
escalant amb prestesa els barrots
que fan accesible la gesta.


Com qui no vol la cosa,
hem escursat el camí cap al piló
i al pí d’en Cugat depressa
assedegats fins aconseguir-los vença.

Junts hem avançat per la carena,
sense tornada certa.
Enfilant la riba del riu Montsant
per el vessant més recte.

Mesurant la gorja per on el torrentó

s’inquieta,
capbusats al toll de l’ou,
coberts en el fosc bassal
on l’aigua pampallugueja.

Ens ha corprés l’infinit silenci,
rodejats d’una exultant bellesa,
destriant al nostre entorn,

roques inmenses:
Com un magnífic moble gegant

adust de biblioteca.

S’ens fa inimaginària la inmensa pedra,
plegada per la força còsmica de la naturalesa
magullada i esquinçada com una gran fireta:
Donant-li l’exacta forma que coneixem de sempre.
Mal estar en dir-ho: No hi ha retorn, que inquieta.

Hem après dels teus silencis la teva veu verdadera,
la calma al matí, tot passant la gatera
i l’inquietud i el brugit a la codolla fonda.
La serenor i el repòs a sant Bertomeu, l’anacoreta,

A sant Antoni les fonts d’aigua fresca sempre obertes
els càlids xiprers de la cimbellada ermita,
de sant Joan del Codolar deturant la fal·lera.

I si pugem a la roca Corbatera, conduïts per tú,
amic estimat, que encercles la pau amb un somriure,
guanyarem plegats la més alta perspectiva
car ets i seràs el guia que ens portes i ens duus,
Antoní, cap a la cima.



Amunt cap a la serra


(En una època d'incendis i de silenci amb una manca evident de flora i fauna que feien molt trista la muntanya i com a conseqüència, la vida)



Pujàvem al teu cel de boires espesses
per la sendera on es fonen els somnis.
En la matinada fresca
amunt cap a la Serra.

La poca arbreda, per on el rossinyol refila
s´endolí d´una serenor immensa
car la flama destruí el paratge
on els nius trigaran a fer-se.

Per la roca, cap el cingle
el nostre peu camina,
cercant els graons per on
els cartoixans un dia,
esglaiaven amb les seves lletanies,
l´espai sencer, fins on l´ull divisa.

Seguíem amunt, cercant petjades eternes.
La llum sencera es feia estreta.
El Montsant era ja el vincle
inflamat de pau, de serenor inmensa
on la remor enllotava
els nostres cors de grandesa




Els quatre vents


(Amb l'amic Vicenç hi hem pujat tantes vegades que la Mola de Colldejou s'ha convertit en la nostra muntanya més propera i emblemàtica)


Intentaré apropar-te al brugit
càlid i huracanat dels vents,
llevant, mestral, migjorn i ponent.
Des de la mola de Colldejou
et porto l'esència dels 4 temps
dins una ampolla de malvesia.


Brisa nova de primavera productiva,
de brunzit d'abellot i de serra florida,
catifa de vermells i de grocs
i de blanques margarides.
De l'abril em queda el record,
asseguts llegint belles poesies.


Calitja d'estiu i enganxosa suor
que es deslliça pel front i la cara
on les mosques hi fan camp de batalla,
mentre, sota, difuminat, el poble es fon,
esborrat i rogenc en la càlida tarda.
Quan tu i jo hi arribem, dues birres
ens canvien la cara.


T'aixoplugo de fulles seques
i de raïms madurs de tardor
mentre, esprement uns gatims
s'et mulla la gargamella de dolçor,
collits a l'empar d'un tros furtiu,
ben al ferm contorn de Colldejou.


Perduts en la boira d'hivern,
la mola en silenci ajaça un mantell
d'invisible i espesa llunyania.
Ens cridem i a les palpentes anem
cercant-nos amb inquieta agonia,
per a retrobar-nos de bell nou
en la calidessa subtil del laberint invisible



De retorn al Brugent


El Brugent segueix brogint,

com aleshores, quan el jovent

ens absorvía entre la teva remor,

entre les belles curses, caminant

per les frondoses dreceres d'enyor.


Per les arbredes lleugeres, somortes

d'escletxes amortides i banyades de sol,

encerclant els seus rajos entre el fullam,

entre el bany de la llum del sol i l'aigua

amarada de fugaços rampells sonors


Una història regalada d'antics tresors

vénen a cercar-me i sense cap consol

em diuen, voraços i amb aspre dolor

la vella agonia del temps que s'ha fos,

sense ni notar-ho, com lapsus silenciós.


Ara, m'encaro al nou pont viu i vacil·lant,

de travesses de fusta i suports de metall

camino ebri i foll cap a l'altre contorn

exaltant el nou prodigi de resseguir l'entorn

i sentir-me de nou com el vianant d'antany.


Pel congost de l'Esqueix anem pujant

amb mesura i prudents seguim la cursa

per l'antiga contrada de la Cabrera on els

masos, hi conreen les aspres i verdes terres

i el riu Brugent les amara de fresca aigualera.


Sentim una mollena que ens remulla de suor,

i a dalt de tot, quan el Pinatell ja el tenim present,

ens creix com una angoixa que ens esmuny de sobte,

i ens empeny per dreceres que ja ens coneixem

i amb delit ens retorna, fins a la llera del Brugent 



Les fonts del Glorieta


Per l’ombrívol senderó de molla terra

on només s'hi escola un breu raig de sol de migdiada,

que el deixa lliscar un atapeït alzinar que fa de filtre,

pel rengle zigzaguejant el riu Sec baixant del cingle.


Bardisses i esgarrinxosos esbarzers dificulten la passera.

A cada pas, un obstacle nou d’incòmoda travessa,

barrera infranquejable de matolls i de falgueres,

envaeixen al caminant fins la mateixa cresta.


Brolla una aigua densa i escolant-se cap a un salt increïble,

s’eixampla pel corrent la seva cursa i cau de pressa,

per la vessant oberta sorollosament cap a la timba,

quan el bassal del Glorieta rep la forta embranzida.


Emplenant de renovada aigua l’embassament que sura,

desprenent de nou, amb fúria una segona caiguda.

Tota la bellesa va baixant per les fonts amb excelsa harmonia,

mentre una escletxa de sol les il·lumina suaument de fantasia.



Reflexió d'un vell peregrí


La vieira del Camí t'acompanyi sempre

i en pau arribis, peregrí, seguint la via marcada

fins on, segles passats, s'acabava la terra

i mentre caminis, lleuger i resolt, impregna't

de la saviesa dels altres, que són com tu, essència

i marca de la cursa incerta pel camí de la plata.


Desenrotlla en pau la teva força i camina abocat a la ruta,

i somriu sempre als més febles que en tu es mesuren i

en veure'ls caure assedegats, impotents i sense empenta,

modera el teu embat i controla la teva frenètica força,

ajuda i anima als companys que amb il·lusió esperen

retrobar, com tu, les sonores campanes de Compostel·la.




La ermita i la vila de Mont-roig

(A la meva mare que em narrava la història)


Porta´m a la mida justa del món
on hi puc veure l´espai de les coses,
l`allargassada planúria del camp
que balluga frenètics brugits a tot hora

Cal ser-hi quan el sol és viu.
quan la roja muntanya és queixa,
quan les olors de farigoles i espigols
ventan l`aroma més viu de les herbes.

A dalt la plaça de rajoles vermelles
inclinat al Camp d'infinita bellesa
veura's absort brancals i turons, bassals i penyes.
olivers i pinars, garrofers sobre la roja terra

La vila de Mont-roig i s´església despunta
sa cùpula inconfosible esvelta et contempla
com un referent l´ermita blanc sobre roig
i el far menut i clar de Sant Ramon a la punta

Oh, hermós indret de la antiga llegenda
(quan el rei moro va pujar-hi en negre intent,
“ermita, casa i convent va passar a sang i a foc”
i desprès de tal proesa s´en va tornar cap avall,
deixant darrera el cavall, tota cremant la muntanya.
“Fosca la nit, quan d`allí esperucat devallava,
solament quan llampegava veia dos pams de camí.
Son cavall fet una fera no seguía poc a poc,
per què semblava que el foc li anava corrent derrera.
I llavors no veient bé lo camí que els llams li ensenyan
de cop rellisca i s´empenya lo cavall i el cavaller.
L´endemà trist espectacle, tot lo poble aquí dalt veia.
i tothom resant es deia: quin miracle!, quin miracle!.
A tots abasta la llei, que imposa el cel de vegades-
ja veuras les relliscades del cavall que duia el rei).

....Vell referent que has omplert els meus dies
de roja fragància d´infantesa amagada
la teva veu, mare, la sento present
narrant les estrofes de aquell antic drama.