A tu, difunt, per generació

 

Novembre folrat de blancs crisantems,

sobre els nínxols marbrats dels nostres difunts,

polsim sobtat de la brisa encetada de tardor,

màgica esquèl·la d'un amic que s'ha mort,

sense ni volguer-ho, tot cridant-lo amb un plor

El crido amb un plor esperant-ne el consol,

foragitant la ràbia pel seu fugir dolorós,

per la seva escapada sobtada cap el no-res,

cap el país de la calma on no hi arriben els mots

ni les súpliques vanes ni els retrets més forts

Derrotes i prodigis i moltes incerteses generacionals,

sotracs i canvis, embriacs de noves i ardentes passions

malvestat de mil pluges que enceten les nostres vides,

desoïnt els consells d'aquells sàvis precursors i

abocats cap el precipici de les nostres frustacions

A tu, difunt, que formes part de mi per generació,

i no podré acompanyar-te on siguis mai més vull dir-te:

que amb dubtes, interrogants, mal assenyats, sense saber-ne

i malllevan un pòsit considerable d'injusticia a sobre,

hem fet l'inrevés del què calia  privant als altres d'un futur millor

La verema al setembre

Gritolls de raïm de la dolça collita

romputs de la vinya en pom ben espès,

gustòs i suculent embriagat d'ambrosia,

brindis de néctar la copa dolça del goig

Oblidava dir-vos que és un dia de setembre,

i també oblidava que és fos el calurós agost

i les tardes són lentes i a les vuit ja és fosc

i la nit desprès de tant sotrac batega somorta

La vinya reneix de les ombres i es mostra ferma,

xucla l'humida i saborosa crosta dels sarments

la matinada escampa sobre els ceps la brisa fresca

i el raïm llueig vigorós en el primer raig del firmament.

Els veremadors van buidant de raïm els ceps,

cantant i contents van omplint poc a poc els cups

mentre a la festa màgica de l'ancestral ritual,

sobre la brisa aixefada i sucosa i ballen picant de peus

Un nou any la collita es transforma i el vi sorgeix

en un prodigi d´esforç i de rauxa ,el miracle es cert,

i en la màgica festa, tot picant de peus, una parella

embriagada de festa es promet un sincer amor etern

 

Per la meva platja de la Pobla

 

Espai de prodigis i de glòries,

vertigen sobtat que destries força

encobreixes ensems la meva feblesa

i amagues amb destresa tots els dubtes.

Ardenta sorra que em crema els peus,

corrent per la nua platja en ple agost,

batega el meu cor sobtadament foll

esperitat i solt per la calenta planúria

Les veus dels antics veïns dels prats i rodalies

escolto encara i els puc identificar i cridar,

mentre el ruc a la sínia cec i lligat dóna voltes

i l'aigua sobreix amb escreix i amb força.

Els aiguamolls amansits per l'home surquen

amb les llavors de l'horta i l'aigua els rega

per un laberint de recs ell amb l'aixada guia

deslliçant-la poc a poc per tota la parada

Jo també m'he mollat els peus dins els solcs,

i he dirigit el curs d'aquella aigua entollada

escoltant el cant del Miquel de cal blau i la

ranxera : “corazón porque no amas”

Sempre quedarà el record d'aquella platja,

els pins i les migdiades sobre la pinassa,

i el canyar i les adzavares i les figues de moro

el mas de Carabasset i les mores, negres i bones

Esclatan els prodigis i les incerteses brollan

en els migdies ardents de la platja de la Pobla,

amb el gran salvavides fet de la roda d'un cotxe

agafats i protegits supervivents de les crestellades ones

Una primavera plena de dubtes

 

Mentre cau la pluja de maig,

mollant sobtadament la terra,

esquitxant els solcs per la ribera,

desbordant les eixutes rieres,

i obviant un filtratge real i consistent.

Irreverent i mordaç col.laborador

dels sotracs i les fites impossibles

vaig fent pòsit a les elucubracions

sensibles i destrio només les essències

que subtilment m'aboquen a la vida

Malauradament com gritolls de raïm

que van formant-se en el cep assedegat

presentint la necessària força del tot vital

esperant aquell prodigi nou i renovador

que acompleixi el miracle de la primavera

I de nou van caient les engrunes de la pluja,

la mollena no em mulla, només acaricia

subtilment la meva persona i no em renova

ni per dins ni per fora,, rebota la seva humitat

i el prodigi no arriba, ni la vida es transforma.

En un temps de dubtes

 

Esgarrinxades  les cames,

ferides punxants de les rames,

malastrugances viscudes, sofrides

en el passar conscient per la vida

Vertigen desbocat en la llarga penúria,

feblesa inconscient de nova aventura,

rodolar sorollós en la forta caiguda,

malaguanyat sotrac de quimera perduda

Aquestes són les conseqüències insegures

d'una existència en un temps de dubtes,

on la raó i les paraules no són escoltades

i les veritats combatudes i malaguanyades

Malgrat tot, pesaros i àvit en justa mesura

pujo i baixo a les comes i rierols ben joiós

i mesuro les marjades i valls del meu poble

i em proclamo solemnement al seu servei

Una primavera seca

 

La primavera seca d'enguany segueix el seu curs,

en les matinades escasses bromes planegen el cel,

filagarssades i febles, sense consistència, traçades

per un minúscul fil inconsistent desprovist d'humitat

El cel és blau, diàfanament blau, sense un destorb sobtat,

que el faci matisar una descàrrega de pluja benigna

una llampegada i una tronada ben sonora que canviï el rumb

i desperti un esclat de violes i margarides ben nodrides

És primavera i la sequedat ens va canviant les formes

i ens percatem d'un canvi de clima que ens distorsiona l´'ànim,

ja sabem que la naturalesa no es controla ni es domina

i ens queda tansols compendre les seves decissions absolutes

Mentrestant, avesats a les nostres primaveres viscudes,

plenes de verd i de pluja, xapollejant per la humides planúries

rememorem totes les primaveres guardades a la moxilla

i contemplem amb alegria aquelles imatges que mai no s'obliden

Un abril sec

 

Captius de les nostres vanitats,

recelosos de les petites conquestes ,

menyspreant les lliures conviccions,

i sotmesos a les equivocades essències

Val la pena deixar-se sorprendre sempre,

per una despullada flor que esclata a l´abril,

perquè és primavera i la vida s'inunda

i encara que no plou, s'intueix el seu doll

les marjades del camp`s'esquerden i s'obren

amb la sequedat de l'àrid entorn que deslliça

erma i mal nodrida la llavor encara plena de vida

i en un pendent molt dur hi surt un nou gra de fruita

Perquè els moixons vagin trobant la vianda

i omplin amb els seus cants el so necessari de vida

perquè nosaltres, amb precarietat però atents

cerquem dins el possible la més alta convicció del viure