dissabte, 10 d’agost del 2013

La Mari y el Paco






Tiene la información de lo que acontece
siempre al dia, al minuto, yo diria.
Si ha ocurrido un atraco, o se ha casado
una tia, conocida, claro, o un marqués
se ha fugado con una cupletista o una diva.
Siempre lo sabe el Paco, eso si, siempre
que ocurra en Granada o en Sevilla.

Es negociante de cuidado y al otro lado del hilo
menuda les ha caido, si intentan negociar
un seguro, el Paco se pone a hablar y al rato
convence al tio y lo que valia veinte se lo
rebajan a quince y si lo dejan hablar se lo
dejan a cinco. Mejor les hubiese ido
al llamar no haberle atendido....

Tiene una debilidad que no puede evitar
si al instituto llega un bebé, de chupete y gorrito
pronto se pone a jugar, y secuestrado por el
se lo lleva en brazos a ver la Marí al bar y
los dos le dan mil caricias y besos de verdad
Yo confieso que es verdad, “el tio tiene un
corazón más grande que su ciudad”

Y de la Mari que decimos, siempre dispuesta
a charlar en la hora del desayuno, en el bar.
Me prepara el bocadillo, tierno y de chorizo y
un cortado cremoso y caliente que apetece
y me cuenta como he de hacer un cocido o
como he de enjabonar una prenda delicada y
con qué las manchas se van y los dolores quedan.

Al Paco hay que saberlo “capotear” y mira que
el “toreo” a mi se me da muy mal y he de confesar
que en estos años me ha dado tranquilidad y sin
decirlo, ambos hemos hecho lo que hemos querido
con toda libertad y si asi alguna vez no ha sido
la sangre derramada al unisono, nunca llegó al rio.

Gracias por vuestra amistad y por vuestro servicio
en los momentos que tenga dificultad y añoranza
de verdad y me acuerde de vuestro cariño, diré como
en “Casablanca” dijo el Bogar a la Bergman “Siempre
nos quedará el instituto” o no fue asi como lo dijo?...


(A la Mari y al Paco con todo el cariño)


La rosa de ferro











No deixes res per caminar
ni de mirar fins el ponent i,
es clar, et cansa tanta activitat,
l'excés desenfrenat fa estralls
en tu, et fulmina l'esperit i
el “pàdel”els genolls et desfà

No es va construir Andorra en
un instant, ni els jocs olímpics
de Barcelona sense Samaranch
ni les senyoretes d'Avinyó eren
d'Avinyó i encara que sembli rar
tots els camins a Roma no hi van

Vull dir-te que endavant si va
poc a poc i pas a pas i dubtant
i si erres el camí, felicitats, perquè
l'excusa trobaràs per tornar-lo a cercar
i aviat t'adonaràs que és la cursa
l'important, l'arribada tan-se-val

Que la vida es bella, com diu el poeta
només cal mirar-la des de la finestra,
per exemple, les roses i els clavells
són magnífiques i alhora tenen punxes
que se't claven si no vigiles i et meravellen
si les acaricies i és mustiguen cap al vespre

Rosa, només vull dir-te que endavant!
Tot està per fer i tot és possible i tu ho vals
No deixis res per caminar i mirar fins el ponent
car tot en un moment et serà pres”.
Queda bé acabar amb un paràgraf important
poca cosa més puc dir-te. Et trobaré a faltar!

(A la Rosa, secretaria, segurament, de secrets inconfesables, o no!)

La reina de les fades





Tu per mi i no exagero ets
la reina de les fades, al menys
així me l'imagino, rossa i blanca,
encara que ara siguis morena,
i serà perquè l'estiu així ho reclama!

Bé, que podria dir de l'Esperança,
la noia oberta a tots i a tot, sense
fissures ni mitges tintes i donada
a lliurar-se per una bella mirada,
per una amistat sincera i franca

Doncs sí, ella exalta els sentiments
i les passions més alterades i camina
sobre la maroma de la vida imprudent
i temerària mentre el batec del cor
se l'hi dispara caminant per l'espadat
a prop de caure

Prudència deu ser la paraula que el
seu diccionari ignora i potser és hora
de compartir-la amb seny i rauxa i
destriar en cordura els nous afers de
la cursa en marxa que la vida et dóna

D'aquest últim ensurt de la mort del teu pare
aprent a valorar com s'acaben fins les persones
més estimades i que tot es relatiu i passatger
i l'excés de foc fa sobreeixir les olles i es perd
part del contingut de la menjada.


(A la Esperança l'amiga estimada de l'institut)

Modelant ceràmica

 

Recullo de tu sensibilitat i afecte
mentre modeles la peça exquisida
amb mans d'experta i traça magnífica
i ombreges els contorns de colors i
li dones vida i forma de manera senzilla
i amb les teves subtileses a tots ens captives.

En aquell institut de Cambrils on et vaig conèixer
furgant el meu bloc “secret” d'escrits i rareses
confiares en mi i sense embuts m'encoratjares
a seguir en l'intent de perseguir frases i mots
per anar bastint cabòries intentant sorprendre lectors,
omplint de somnis i fantasies el meu irreal món.

No canviïs Carme i desferma un pensament lliure
fidel a les coses sensibles que et fan glatir el cor
deixa't endur per l'impuls i la bellesa que et guia
i rodeja't de tots aquells qui et transmeten amor.
I jo, entre la boira espessa d'una possible idea escrita
combinaré tots els mots, i sempre et duré en el meu record.



(A la Carme, per l'amistat i afecte demostrat en el temps que vam treballar junts)

dijous, 8 d’agost del 2013

Natàlia la tsarina





La Natàlia té nom de tsarina
però res més lluny de forma de fer
és senzilla i directe i sense manies
t'etziba una bufa i et renya rebé

No és sofisticada ni presumeix de res
vol passar inadvertida i no ho aconsegueix
i sense proposar-s'ho poc a poc et sedueix
doncs et marca la ratlla i tu te la creus

Jove i convincent vas fent petjada segura
poc a poc i sense que es noti gaire el fet
movent-te en molta soltura et vas fent teu
l'espai que et mereixes en aquest món cruel

I el tresor que no ensenyes és ben present
quan arribes a casa i et rep amb un riure el nen
i allí sucumbeix la teva debilitat de mare
i et vols fer la forta però sempre et guanya ell

Ara que deixo la vida “activa” a l'institut
i me'n recordo d'aquella noia de les Borges
que una vegada i exagero “va salvar-me la vida”
recolzant-.me en aquella carretera, d'un accident.


(A la Natàlia la tsarina dels meus records)