Possessió indeguda

Recolzada a la barana,
entre geranis i clavells
olorant un brí de menta
tatareja un vell lament.
La bella casada somniava
esperant al bell Anselm.

La temença i la malfiança
brodaren de gelosia al vell
simulant un furtiu viatge
per a colpir-los a l'empeny,
fent que la seva trobada
es tenyís en negre infern.

La Lola segueix l'espera
del seu estimat Anselm
i recorda la cita a cegues
en aquell llit de fosc argent
on s'agitaren culpables,
a despit del marit absent

En les incestes estances
s'agitaren plàcidament
recargolats i plens d'ànsia
prometent-se amor etern.
No hi havia a la comarca
altres amants tan bells

L'amo d'aquelles terres
era l'amo de l'Anselm
i de la Lola venerada
n'era el seu marit tambè
ho va decidir a la força
raptant-la dels seus parents.

Ara executa la venjança,
ferint de mort l'Anselm
li dispara amb frisança
i cau malferit pel tret
A dalt una euga blanca
moriria en dolgut turment

La Lola clama a l'estança
per aquella mort tan cruel
L'amo la tindrà vigilada
esclava només per a ell.
En llarga condemna en vida.
Fins morir-se en aquell infern

A galop d'una euga blanca
un matí en sortir el sol
va partir ple de ressaca
sense ajuda ni consol.
Ferit en bala de plata
cavalga el seu amant, mort...

A Maria Cabré

(A un llarg trajecte de 90 anys amb dignitat i esforç)

De l'eixuta terra vas ser forjada,
esperant del cel caure la pluja
i del sol ardent, espigar collites
per omplir el graner pel dia a dia.

Vas aprendre a creure només en l'esforç,
en la correcte mesura que et donar la vida
i poc a poc, amb el teu Anton
començare-ho la vostre pròpia aventura.

Al llindar del camí més tristors que alegries.
Llargues temporades de vestir de dol
i molt poques lluentors i festes agraïdes
amb l'únic consol de donar-te de cor..

Avui fas noranta anys Maria Cabré!
i en tota aquesta llarga travessia
les has vistes de tots els colors gairebé.
Prodigis màgics de joves projectes
desfeta amarga de molts anys de tristors.

Quan enarborant massa banderes
en impuls voraç de destrucció,
va separar germans i pobles
en aquella sagnant confrontació
on només hi quedà misèria i por.

A l'obscur Mont-roig de la postguerra
del pa moreno, les restriccions,
el racionament i l'estreperlo sols i restàren
pregàries, llargues misses i dol penitent,
per a consolar-te de tan sofriment.

Pujares els tres fills drets com una espasa
tinguent-ne sempre cura del seu capteniment
reptant-los amb ànsia quan feia falta
exigint-los sempre el bo i prudent
fins aconseguir el seu just comportament

Malgrat les moltes angunies passades
amb el teu seny i tambè amb enginy,
obrires bells camins plens d'esperança
unint sempre la familia al teu destí.

No és casualitat que avui t'ernvoltin
els teus fills, Miquel, Maria Neus i Anton Ramon
que amb un emotiu petó l'amor t'expressin
els estimats néts que duus dins el teu cor.

La Marina, la Maria i la Judit les últimes nouvingudes
renovaran en vida seva el teu record
i en aquest dia, tots els qui de debò t'estimem
volem agrair-te en ferma alegria i de bon grat
el bo que en el llarg de la vida sempre ens has donat.

Bes d'amor

Pomet de clavellines
per l'andaluseta maca
que m'alegra el temps
fent reviure la flama.



La teva boqueta m'atrau
i vull segellar una besada
sobre el teu somriure suau,
sobre la teva galta rosada.



Pluja de pètals de flors
en la tarda soleiada,
gust del teu llavi dolç
que tendrement m'embriaga.



Rubor encés de l'amor
quan m'apropo a besarte.
Esclat,vibració, llampec,
desitjada sensació sobtada.

Una rosa roja

Una rosa roja
en el teu ros cabell.
Aroma de tarongina
la saliva del teu bes.



Porta'm a ballar, princesa,
entre guitarres i flamenc.
Dona'm la teva mà amiga,
perquè pugui tocar el cel.



Fou una tarda fresca,
amb olor de menta i vesc.
Damunt de la verda gespa
rodolarem els dos prèts.



No hi havia calidesa
tan suau com la teva pell.
En cada plec una besada.
En cada contrada un mossec...

Ulls blaus

Ulls blaus de gata
que esgarrapen punyents
una i altra vegada,
penetrant-me furients,
fins el fons de l'ànima

Ulls d'un blau de cel
que si gosen mirar-me,
em desmunten ensems,
condicionant ma calma
fent-me caure en patiment.

Ulls encreuats amb els meus
distorsionats en obagues
mentre me'ls miro impacient
per abastar el seu missatge,
confonent-me el seu esment

I aquests ulls blaus tan ardents,
de finura i subtilesa insospitades,
no rebelen el què el seu cor sent
i en l'incertesa i dubtes fervents
m'arrossega silent la seva ullada

En aquest mar de dubtes navega
en calma i maró la meva barca.
En vent de llevant, en vent de ponent,
a vegades calmat, a vegades furient.
Així és per a mi la seva mirada!

Anem-nos-en per la vida

(Al Joan per l'amistat sincera de tota una vida)

Ara, quan la vida reposa del sotrac i la rauxa
i ens nodreix el record de la joventut esgotada,
rememoro encara quan amb voluntat d’anada,
et suplicava, Joan, cerquéssim plegats fites noves
i contrades impensables…

Aleshores et deia:
“Anem-nos-en, cercant el verd dels pins,
arraulits entorn l’alzina, desfent el riu Brugent,
comencem les nostres vides”.

Era bell el temps que s’esdevindria...
I les contrades magnífiques.
Cada roca, cada turó semblava fet a la nostra mida.
Era una geografia expressa per a gaudir-la
i la nostra jove força s’hi esgrimia
sense adonar-nos-en que a la llarga, ella també ens guanyaria

I deixaries aquell fantàstic Reus,
de reparar joies i penjolls,
de esmorzars a quarts de deu,
de moltes visites i discussions
i tapes agraïdes al Nacional.
Mentre junts arranjàvem el món.

Convincent entonant el teu lema:
“Soc el millor” te n’aniries com un pirata cap al mar.
Mercenari de taulell inflant als “guiris”
de cerveses i conyacs

Prop les muralles de Tamarit
començares la teva tasca de cambrer,
descobrint tot l'aroma de l'estiu
volent lligar-te estrangeres ardents.

Però, conegueres la Dolors
i com a la vida sol passar.
creient-te un don Joan, va succeir
que no vas ser tu
sinò ella qui et va lligar.

I combinaries ben cofoi i galant
la vida en tres direccions,
Reus, Tamarit i el Catllar.
Tres rutes per a poder formalitzar
seriosament el vostre demà.

Ara ja de retorn de lluites i de sotracs
rememorem per uns instants i de nou
aquell, “anem-nos-en Joan
cercant el verd dels pins,
aixoplugats al turonet de pedra seca,
a l'esguard de la pluja i la tempesta”.

I arran de pell sentirem de nou l'esgarrifança,
d'un retornar a les nostres curses i travesses
passades i perdudes per les valls i muntanyes
estimades.

Talment reviurem de nou el vertigen meravellós,
l'alé i les fal·leres viscudes
en la distància de la nostra joventut perduda
fa tan de temps i ara ressorgida
com a penúltim desig de condensar un nou esforç
que regeneri les nostres energies cap a un nou intent
que abasti totes aquelles nostres fites impossibles.

Recordant la Sussy

(De vegades la manca de projectes i il·lusions frenen el verdader sentit de la vida)

Perduraran per l'entorn de l'ermita
escampades i soltes per sempre,
les teves cendres i el teu nom.

La suau i fina pluja de setembre
les deslliçarà per escletxes finissimes
i en la nova primavera
les protegiran totes les flors.

L'indret escollit és el més preciós,
damunt la muntanya roja i prop
de l'ermita de Mont-roig.

Dalt el turó on es divisa el camp,
el pla, la vila i al fons
la nostra mar infinita i aquell
cel blau tan coratjós

Fou un vist i no vist la teva vida,
un marbre gelat en urna de vidre,
una inmensa simfonia de buidor.

Les il·lusions que poc et duraren!
I els dies de soledat que llargs que són!

Menjares lleument la dolça mel de la passió,
mentre empalidies a retrets i corsecada
al monòton dia a dia sense deixar-ne llavor.

(Restaràs per sempre més Sussy, en la memòria
de tots aquells qui et conegueren per generació.
En el cor a tots nosaltres hi deixares una gran buidor,
però el teu espai, en la vida nostra, sempre l'ocuparàs tu...)

Quotidianitat

Desprès d’esgotar el matis
del teu record,
cercaré l’harmoniosa cadència del somni,
Marcaré el meu pervindre avesat a un res,
hi seré això:
res i tot… tot i res…
Malgrades lluites quotidianes,
arriscades I monòtones,
subtils i misterioses.
Em feu mal… oh dies,
com més n’esfullo,
més ferides em provoquen,
més melangies sento
i em semblen barreres,
traves que van sotmetent-me.
Jo soc la tristesa,
la plena i buida tristesa.
Jo sento dels minuts buidesa,
de la gresca, gelosia,
i misteriosa s'em fa la vida.
La vida que no entenc
la gent que em domina,
La lleu esgarrifança de tenir,
una vida per a viure.
Això em fa mal,
car no sé si vinc del sud, si vaig al nord,
si soc somni o dia.
Tan variable i divers soc….

Consell

A gata meus, voleies i encara
no saps del seny que han d'imposar-te.

Això no ho facis! Això no ho miris!
Arribaràs a ser, a poc a poc un altre.

Fi i dret com una espasa.
Domèstic i servil, igual que un ase.

Mentre això arriba, tu tarda...
sigues ferm, lliure i lleugé
que ja tindràs temps de fastiguejar-te.

Quan siguis un senyor amb molta traça
i com jo, estiguis atrapat al parany de les rates!

Presó

Braus que envestiu la nostra clàssica misèria
escometent-nos amb ferèstega arrogància superba.
Voleu ésser ara el botxí, que arrambi per sempre
la nostra covarda i pacífica existència.

Erem sols, en la claredat de les dotze.
Sovint totes les veus coneixiem, l'Anselm
portava a beurar l'ase coix a la font,
mentre picava el ferrer amb el mall l'enclusa.

Saviem tot el què els vells ens ensenyaven.
Parlavem d'altres temps que l'enyor va endur-se'n
i cantava l'avi Papet amb sa guitarra,
velles havaneres d'aquella guerra amb Cuba.

Les cendres d'aquells nostres germans van escampar-se
sense motiu ni raò lluny de la nostra Catalunya
revoltades avui encara omnipresents surten les ombres
a l'espai mig encobert de les nostres memòries mudes.

(Desprès va venir, per a no anar-se'n més, la misèria que ens envolta)

El carnaval ja ve!

Posseu la gresca al carrer, de pressa!
Anem-hi tots. El carnaval ja ve!

Com dancen aquells dimonis encuats
i les fades de gasses blanques i midonats,
les negres dances i tots els timbals
de rítmica màgia inhabitual...

Tot cor, avui no sent tristesa, canta!
Car tot s'hi val!
De pressa, anem-hi tots, que és carnaval!

La nit és plena de monstres,
vampirs, esquelets, homes de frac
i fins un ànec escaldat que per una nit
ha deixat el corral.

És festa! El rei Carnestoltes ho ha dit:
Possem-hi gresca a la nit!

Que avui hom tot ho pot ser,
des de trompetísta a carrabiner.

Posseu la gresca al carrer,
de pressa:
que el carnaval ja ve!

Plaça d'en Prim

Plaça d'en Prim tenebrosa en les tardes d'hivern,
entre els porxos avui solitaris i tan plens a l'estiu,
recordo mil follies de mil plaers del meu cor de jovent,
a l'esguard de tota l'història que duu el teatre Fortuny.

I els dilluns, el mercat que envolta a mil mercaders,
que trafiquejan sa dèria en un murmull eixordidor,
procedents de tots els indrets diferents del país,
benvinguts tal com sempre des de llevant a l'Aragò.

Asseguts a les taules, al carrer, hom és ben divers,
des del poeta que llegeix les seves noves inquietuds,
fins aquell que es “col·loca” amb un “porro”per oblidar
la mala sort de viure en aquest modern món a l'atur.

I jo m'hi esbarjo complaent, enyorant l'ahir perdut,
melangiós i vessant-me el cor d'enyorament i no visc,
recordant a tota la meva gent quan immadurs i amb mi
follament i junts passejavem per la plaça d'en Prim.

L'ultratge

Canelobres en la nit sacrificada
sobre un llit de margarides i roelles,
el teu cos d'adolescent eternitzada.

A la nit voltaren uns genets vers el paratge,
sagnaren ta dolça pell en llur ultratge
i el teu secret a crits fou repetit
més enllà de la comarca.

Llagrimes enllotaren la dolça imatge,
en vestits de negre dol fores coberta.
No hi quedà un sol bri d'antic coratge.

A les tardes, quan escau un sol dolç
s'et veu llunyana,
cercant potser entre la brisa,
un doll de joventud que el vent esguarda.

Mossecs de soledat et fan recança...

Feblesa

Perseguia la ferida llum en petjada lenta.
Crestalls enmurallats em cercaven
i una finestra oberta.
En el lluny el clar, tan obscur com sempre.
Em vencia el desig etern de ma utopia eterna
i més feble que mai em podria de mort lenta.
En la nova nit desperta ma dormida voluntat sotmesa
al foc descoratjador de la meva inconsciència.

(Els llops farcids de fam odolaven vers sa presa)

Desfeta

Trobaria el nostre somni en les runes
invadides de l'esclat més destructor.
Esmicolades les restes de tu i jo
en les inquietes escomeses d'una eterna presò.

Trobaria el teu somriure burleta i temptador,
sempre a l'esguard de desfer-nos
en el mossec impossible de l'impossible petó.

Els paranys que amb tu m'esguarden,
arriscats són de debó.
Soc guerrer d'una batalla tan perduda que el meu jo
va camí de la desfeta amb tota resignació

Rock and Roll

Pobre de qui em digui inepte
car jo tinc l'alegria de viure.
Entre l'agresivitat de l'asfalt
llenço la meva desbordant energia.

Movent-me, cridant estridències
llençaré la meva lletania.
Diré als quatre vents que tinc,
immensa alegria de viure!

Per què ets amb mi i jo amb tu,
escridassant tot l'insostenible.
Cridant obertament a tothom
les fermes conviccions d'alegria

Cantaré el meu rock and roll
car jo també soc protagonista
i en aquest moment tansols,
entre l'estridència seré lliure...

Blue's

Sol i perdut en la gran ciutat.
Dins el bar la música ensordeix,
bec un perfumat i el cor s'engrandeix.

Enganyat i a poc a poc el blue's es fa sonor.
Devallo en el plor de saber que ja no soc
ni trist, ni rialler.
Endolit i pler d'alcohol camino sol entre la gent

Soc tan estrany que no soc per a ningú res de res.
Voldria comunica'm, sentir-me identificat,
connectar amb el soroll. La ciutat m'absorbeix...