Adéu a l'Anna

(A l'Anna, la professora de francés, amb afecte i admiració)







Per l'escletxa de llum
del llarg tunel has marxat,
com una estel·la lluminosa i brillant,
deixant enrere la petjada del teu pas,
que plorem tots els qui t'hem estimat.


Deixes el teu rastre molt present,
incrustat en el cor dels teus companys.
Cada particula de vida que has deixat
ens omple d'una sincera amistat.


Anna de tempestes i sotracs,
vencedora de la quimera del dolor.
Has lluitat fins el teu últim alé
contra la teva pròpia adversitat.


T'en vas sola i ens deixes a tots
captius i espectants al teu record.
La llavor i el fruit que no t'enduràs,
ens reviurà per sempre dintre el cor

És ara

(A l'Espe, la secretària que em dóna confiança i afecte)






Ara és el teu moment,
aferrat-hi fort al teu present.
És el temps de recollir el sembrat
que amb cura i esforç has esperat.


Fins cabells de color d'or,
esvelta i suau de cinyell pret,
pell bruna i transparent,
màgica dona de dolç esguard.


Flirteges coqueta a l'atzar,
esperant que l'home estimat
et mostri autèntic el seu amor,
oferint-te compartir-ho tot.


No hi ha secrets en el teu parlar,
desprens confiança i sinceritat
i et lliures sense condicions
a totes les fites que t'has proposat


Ets l'esperança de qui et voldrà,
lliure i resolta cercant l'amor.
No estaras sola, sempre tindras
per companyia a l'amic que vols.

Es conta d'una vegada a Reus

Te'n recordes del teu Reus de postguerra?...
Una golfa, la roba estesa...molta misèria.
L’abric blau marí dels llargs hiverns,
sorgits i pedaços, bufanda i mateix jersei.


La llet en pols de l’escola i formatge americà,
els llargs sermons, el “cara al sol” i les misses,
la senyoreta Joana, la taula de multiplicar,
el mes de Maria i les festes de guardar.


Cap enrere et tornaria, anar a viure al segon replà
d’aquella casa de l’oncle que mai no vas heretar,
del carrer de l’Amargura on molts anys i vas passar
retrobant la calaixera d’on diuen que vas arribar


Plors i rialles, somriures i perfumades tardes i matins.
Primaveres, tardors i hiverns, Elena Francis i Machin.
La mare que et renyava, la veïna Maria a la galeria cantant
i la Sra. Pilar, vint durets que et donava el dia del teu sant.


Els vespres, ballets al Centre, amb el senyor Escolà
actuacions a la plaça, al Bartrina i amb autocar
llargs trajectes i peripècies per explicar,
per estretes carreteres quasi sense asfaltar.


Als estius, les tardes et passaves als “Ploms”,nedant,
!Quines felices estades d’aquells temps il·lusionants!,
amb la Gual i ses germanes, companyes que has estimat
!Quines boniques tardes que mai no has oblidat!...


Dependenta del “Negrito” i feta una “mossa” per mirar
Quants cors llavors robaries, que de tú es varen prendà?....
Fes memòria, !tu ja ho saps!, el pastisser, el periodista,
“lloru mut”, i una llarga llista que repassar.


Però tenia de ser l’Enric que passava pel davant
de la casa on vivies, sense mai haver-vos trobat
i una tarda a l’Aeroclub els dos vàreu ballar
i començà així l’idili que mai us ha separat.


Plors i rialles, somriures i perfumades tardes i matins.
Primaveres, tardors i hiverns, Elena Francis i Machin.
records del teu Reus de postguerra ‘escubidurs” i parxís.
De tantes il·lusions i esperances comprades a terminis...


(A la “teta” Maria de la Roca, en els seus primers 60 anys)

Es conta d'una vegada a Mont-roig

(Veuràs com la pantalla projecta
les viscudes seqüències en directe,
irrepetibles, autèntiques.
La vida com passa en blanc i negre...)


I a la vora del foc,
amb la guitarra i l’harmònica,
el padrí “Papet” canta la cançó
que el temps mai no esborra...


Va anar-se’n aquell gener del 56,
presagi d’un fred febrer,
que s’endugué d’un sotrac,
casa, amics i carrer.


Fredes llenques de gel,
severes temperatures a l’escola,
desnonats camps de garrofers
que van morir-se en unes hores.


El fred va congelar en el teu cor,
noms, personetes i prohoms
Sensibles juguesques d’infants.
La “faló”, la “set llesques”, la “tilau”


Donya Llúcia, la “dominica”, la “xaparra”
la Maria Neus, l’Anton Ramon.
Anar a buscar llet de cabra a cal “manyo”
i a cala “Dolores Sec”, sopa i cigrons.


Companyes que deixaries i mai oblidaries,
doncs els jocs de carrer i de “costura”
seguirien presents en el record i en la vida
com part de tu, sensiblement unides


Aquell llogarret que vas perdre el 56
no te bescanvi, només enyor i dolor al cor
El curt trajecte en el camió del “Jaume Aragonès”
t’allunyà per sempre més del teu estimat Mont-roig.


I de nou, (veuràs a la pantalla projectar-se,
viscudes seqüències letàrgiques
en blanc i negre i en color, traçant escenes noves,
mostrant-se com quimeres d’il·lusió...)


(A la “teta” Maria de la Roca en els seus primers 60 anys)