Es conta d'una vegada a Mont-roig

(Veuràs com la pantalla projecta
les viscudes seqüències en directe,
irrepetibles, autèntiques.
La vida com passa en blanc i negre...)


I a la vora del foc,
amb la guitarra i l’harmònica,
el padrí “Papet” canta la cançó
que el temps mai no esborra...


Va anar-se’n aquell gener del 56,
presagi d’un fred febrer,
que s’endugué d’un sotrac,
casa, amics i carrer.


Fredes llenques de gel,
severes temperatures a l’escola,
desnonats camps de garrofers
que van morir-se en unes hores.


El fred va congelar en el teu cor,
noms, personetes i prohoms
Sensibles juguesques d’infants.
La “faló”, la “set llesques”, la “tilau”


Donya Llúcia, la “dominica”, la “xaparra”
la Maria Neus, l’Anton Ramon.
Anar a buscar llet de cabra a cal “manyo”
i a cala “Dolores Sec”, sopa i cigrons.


Companyes que deixaries i mai oblidaries,
doncs els jocs de carrer i de “costura”
seguirien presents en el record i en la vida
com part de tu, sensiblement unides


Aquell llogarret que vas perdre el 56
no te bescanvi, només enyor i dolor al cor
El curt trajecte en el camió del “Jaume Aragonès”
t’allunyà per sempre més del teu estimat Mont-roig.


I de nou, (veuràs a la pantalla projectar-se,
viscudes seqüències letàrgiques
en blanc i negre i en color, traçant escenes noves,
mostrant-se com quimeres d’il·lusió...)


(A la “teta” Maria de la Roca en els seus primers 60 anys)