Mans

Saborosa amistad franca i

oberta al vent,

esmussades les vetes que

oprimeixen els canells,

deslliurades i vigoroses mans

estenent-se en encaix potent.

No dubten mai ni s'enfureixen

al rebuig ni al recel,

no combaten per aconseguir

un lloc entre la gent,

només imposen en naturalitat

ésser-hi presents.

Coordinació apresa de la vida

i del temps,

sàvia destresa d'un llarg

aprenentatge solvent.

Saben sempre allò que toquen

com i quan i també acaronen

en la quietud tendrament

Impotència

Ells arribarien segur

d'entre les ombres

Sorgirien com un esglai

a plena llum del dia

i es mofarien de mi,

increpant-me i a salivades

pudentes i fastigoses,

m'omplirien el rostre.

Aquelles feres de violència

extrema em feririen

i a força d'humiliacions

em vencerien per sempre.

Sortint de l'escola aquella vegada

en tremolosa agonia

per primer cop vaig sentir-me

impotent en vers la vida.

"Llei de fugues"

Per a qui repiquen les campanes?

Per al “fatxa” Nicolau de cal Vermell,

delator d'infàmies i espieta del govern.

Mor envoltat de beates que es fan la creu

i còmplices del finat en nom de Déu.

En una matinada gèlida i grisa de novembre

interrogat a sang i a foc a la caserna dels civils,

el jove Anselm de cal Carmel és mofa i burla,

vexat i torturat, humiliat fins a perdre el sentit,

Destrossat a consciència per dins i per fora

amb els ulls i el rostre inflats pels cops de puny

és obligat a signar la seva pròpia sentència

doncs no pot aguantar per més estona aquell patir.

Cínics, malvats, cruels i sense més demora

el pugen a un cotxe reixat tres guàrdies civils,

en un descampat, lluny del poble a primera hora

l'aturen i obren la porta invitant-lo a sortir.

Un tret a l'esquena seguit d'una sòrdida burla

l'Anselm és tot ràbia hi intenta fugir

quan una ràfega de trets el fa caure

assassinat per la llei de fugues a mans de la guàrdia civil.

Per a qui repiquen les campanes?

Per al “fatxa” Nicolau de cal Vermell

que morí als noranta anys sense recança

ben tip i far i cap remordiment

i a l'església les beates li resen obedients.

"Doble moral"

Creixen dins meu, veus que

m'increpaven al llarg del temps,

negatives i autoritàries que es

fan presents i em persegueixen insolents.

Venen d'aquella época obscura, de les

cavernes rònegues, infèrtils d'altre temps,

d'aquell espai d'incerteses i de pors

profundes i cruels.

Manen en els meus sentiments,

m'obliguen a tot sense miraments i

fan de mi el que volen, prenent-me

la voluntat i els desitjos més ardents.

Soc una ànima en pena sense nord

ni rumb que guii el meu vaixell,

naufrag en mig la mar brava

vençut per la incultura d'altre temps.

No cessareu mai veus malvades?

sempre dures i fortes en contra meu?

Sou d'una moral tan carrinclona

que voldria apartar-les de la ment.

Aquells costums que m'imposareu

a força de repetir-los constantment,

s'han fet guia i presència en la distància,

s'han establert com pues en el cervell.

De la dictadura salvatge que vaig viure

farcit de consignes i moral de Déu,

en pecat mortal una i altra vegada,

culpable de tot i condemnat etern

El "quatre ulls"

Per les esquerdes d'aquella

porta de fusta es filtrava

una fina llum esmortida

que deixava albirar el recambró

pràcticament cobert de foscor.

Foll i vacil·lant estava jo neguitós

perseguint en la penombra un so,

l'indici d'un mòbil concret i clar

de la definitiva troballa que apaivagués

per sempre més la meva angoixa constant,

l'obsessiu esclat d'una irrefrenable por.

Recordava la càlida estança il·luminada

en el remot temps de la meva adolescència

quan la vida era un esclat en tota la casa

i la remor i el neguit no tenien espera.

Quan a la “gallineta cega” jugàvem

i a les palpentes ens cercàvem uns als altres.

O bé, si jugàvem a la “cluca”

i teníem d'amagar-nos on fos

on no poguessin mai més trobar-nos

i anava sota el llit dels pares

mentre escoltava les passes de qui em buscava

el cor se´m disparava amb inquietud sobtada.

Seria la humiliació de qui es venjava

anomenant-me “4 ulls” amb molta ràbia,

repetint-me la burla perquè fos escoltada

i imitada de veres per tota la mainada,

cobrint-me de dolor l'agressiu afronte

i engolint-me en un mar furient de revolta.

Tantes pors, tants matisos obsessius

que omplen l'estructura de la meva casa

vénen del fons del cor, de les entranyes amagades

sorgeixen com ulls captius

com recer de tempestats huracanades

i em deixen sol i nu a mercè de les onades

Contra el feixisme

A l'any setanta jo tenia vint anys

i estava desinformat.

Els recitals de Raimon parlaven

d'un silenci i una nit llarga i difícil,

sense un definitiu esclat

I jo seguia desinformat, perdut

damunt l'asfalt de la ciutat

i la cançó em mostrava el vent,

la cara al vent, el cor al vent,

les mans al vent, al vent del món

I tenia que intuir-ho tot i no podia

demanar informació.

Tot estava amagat, clandestinament ocult

i jo sabia que quelcom es movia,

que la lluita soterrada ressorgiria a poc a poc.

I amb ells cridava llibertat i la sang se´m

removia dins el cos

i com ells, volia canviar-ho tot

i no sabia de què parlaven les cançons.

Un profund silenci i una llosa al damunt

ho tapava tot i no tenia respostes, car la por

s'encarregava d'amagar els fet ocorreguts

i els que s'esdevindrien, garrot vil,

afusellaments, persecucions...

I si canto trist, cantava el Lluís Llach és perquè

no puc oblidar la por d'aquells pobres ulls,

El nom de Puig Antich el recordaríem de

veure'l escrit a les parets i per la Margalida,

la cançó d'en Joan Isaac que molts

anys desprès sabríem que havia estat la seva amant.

I jo seguiria desinformat, ple de silenci, de dubtes

reprimit i castrat per aquella societat farcida de capellans

de “l'imperio hacia dios” la confessió dels “pecats”

i sacrilegi per haver combregat en pecat mortal.

En aquells temps no em deixarien viure en pau

ni un sol moment i em sentiria fitxat i desinformat

Gelosia

Rebrota en mi una força estranya
d'inquietud sobtada,
les mateixes essències arrelades
brollan de cop efervescents i clares

i no puc aturar-les


M'envaeixen com esgarip dolorós,
com mossegada dins les entranyes,
fent-me perdre el control de mí,
de tu, enfurismant la calma

i no puc controlar-me


M'encega que el boig desig de tu
tingui de ser compartit per altres,
és l'inquietud punyent que es fa present
és el calvari amarg de les teves mirades

i no puc amagar-me'n


Bastaria l'insinuació evident
el flirteig d'un sol moment
la constatació d'un simple fet
per a sucumbir en desgràcia

i no puc evitar-me

Febleses

Les ombres planegen l'horitzó
es fan poderoses i dominen l'entorn
fins amagar-ho tot
i et deixen sol i perdut en el món


Són ombres que et posseeixen els sentits
i t'omplen d'indecissió mentre que a tu
et sembla tenir-ne el control, que saps
el teu camí, però et perds en la confussió


Créixen dintre teu en un laberint,
t'amotllen rigidament en el parany,
esguerren les teves fermes conviccions,
t'angoixen, es rebel·len contra tu
i absorbeixen poc a poc la teva ment


Si per ventura despertes de l'atzucac
i amb ferma destresa te'n vols apartar
convertint-te en un victoriós heroi,
les ombres s'esvairan i se n'aniran
i amb voluntat ferma un nou horitzó
començarà a clarejar

Joventut

Grisoses tardes d'hivern,
mig presoners a la garita del Reddis
organitzant salons de fotografia
espeleològica amb el Ton, el Joan
i el “Fari”.
Rematant-ho a cal “Ramon”
amb pops i callos.
Sacrificant el ball als “Ploms”i
descuidant possibles trobades
amb les estimades “germanes”.
Res no era “urgent” i tot tenia espera.
Nosaltres marcavem el “tempo” de
les notes d'aquella melodia “perfecta”

A la Mercé de ca l'Aliano

Reflexes al vent el teu somriure,
desafiant les boires i boirines.
Al glaç de l'hivern, la pluja d'octubre,
la gebra del matí i la blancor de la lluna.

Tu amb el teu somriure vences sempre,
al desànim, a l'inquietud desmesurada.
Al malvestat que sorgeix per la contrada,
precipitant-te sorollosament cap a la timba.

No tens secrets que amaguin la clara
i diàfana compostura del teu rictus,
créixes en la serenor acompanyada
al desperar il·lusionant a un nou dia.

Continua essent com ets, Mercé estimada,
que flonjos flocs de neu et rentin la cara
i la frescor de la glaçada vida andorrana
et conservin la dolça serenor de la teva mirada.

Idioma

Aquí sol en la quietud de la tarda assegut,
contemplo com cau la fina pluja sobre la gespa,
sobre les grogues fulles seques de desembre.

El Xavier interromp la meva meditació i premo
la fotocopiadora que arrenca a imprimir uns exercicis
de síl·labes tòniques i greus.

Un alumne de segon em done a fotocopiar una
aventura d'Arseni Lupin i m'enrecordo de les “pelis”
dels anys seixantes, a la sala Reus, on les parets
eren portes i els quadres amagatalls de joies i rubís.

La Mercé surt per la porta i el carrer s'omple de
quitxalla plegant d'escola de primària,
movent fressa i xerinol·la i eixordant-me l'oida
de frases castellanes.

Penso com el tenim de perdut el carrer i el joc
i el nostre petit domini és a l'aula i les matèries
de pedagog amb l'inquieta sospita de què esdevinguin
vives matèries acompanyades d'una llengua morta.

Sospito que tots quedem ben lluny a l'hora de
fer estimar l'idioma.

Inconformisme

Escric cercant llibertats
personals i col·lectives.
Composant aquell fragment
que surt del cor i embruta
quartilles.

A voltes trenco silencis
i parlo sense embuts de la vida
amb un boligraf lligat
a una cadena que el priva
sortir-se'n del pesat suport
que el subjecta a una curta llunyania

Com la vida d'hom que
es limita a la monòtona rutina
no podent traspassar el fil
que el portaria a la fantasia,
mentre el teu magí vola resolt
cap a noves utopies

Angoixa

Si l'ordre que necessito
fos controlable.
Si la pau que no tinc
pugues emprar-la.

Si la serenor de la quietut
pugues gaudir-la.
Si el repós de la nit
fos sempre al meu abast,

Llavors dominaria els silencis,
les calmes, les obagues,
i aleshores restaria tranquil·lament mort.

Admiració

És el gest
més que l'expressió,
que també...

El tarannà
molt més que el deure,
que també...

El lideratge
millor que l'obligació,
que també...

És el gest,
el tarannà,
el lideratge
allò que absorbeixo de tu

Mentre que jo em quedo
mancat d'expressió,
emplenat de deures,
fastiguejat d'obligacions.

Fascinat sempre del teu avenç,
meravellat de tu en tot moment
i absort en la sola teva presència, Vicenç