A l'any setanta jo tenia vint anys
i estava desinformat.
Els recitals de Raimon parlaven
d'un silenci i una nit llarga i difícil,
sense un definitiu esclat
I jo seguia desinformat, perdut
damunt l'asfalt de la ciutat
i la cançó em mostrava el vent,
la cara al vent, el cor al vent,
les mans al vent, al vent del món
I tenia que intuir-ho tot i no podia
demanar informació.
Tot estava amagat, clandestinament ocult
i jo sabia que quelcom es movia,
que la lluita soterrada ressorgiria a poc a poc.
I amb ells cridava llibertat i la sang se´m
removia dins el cos
i com ells, volia canviar-ho tot
i no sabia de què parlaven les cançons.
Un profund silenci i una llosa al damunt
ho tapava tot i no tenia respostes, car la por
s'encarregava d'amagar els fet ocorreguts
i els que s'esdevindrien, garrot vil,
afusellaments, persecucions...
I si canto trist, cantava el Lluís Llach és perquè
no puc oblidar la por d'aquells pobres ulls,
El nom de Puig Antich el recordaríem de
veure'l escrit a les parets i per la Margalida,
la cançó d'en Joan Isaac que molts
anys desprès sabríem que havia estat la seva amant.
I jo seguiria desinformat, ple de silenci, de dubtes
reprimit i castrat per aquella societat farcida de capellans
de “l'imperio hacia dios” la confessió dels “pecats”
i sacrilegi per haver combregat en pecat mortal.
En aquells temps no em deixarien viure en pau
ni un sol moment i em sentiria fitxat i desinformat
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada