Per les esquerdes d'aquella
porta de fusta es filtrava
una fina llum esmortida
que deixava albirar el recambró
pràcticament cobert de foscor.
Foll i vacil·lant estava jo neguitós
perseguint en la penombra un so,
l'indici d'un mòbil concret i clar
de la definitiva troballa que apaivagués
per sempre més la meva angoixa constant,
l'obsessiu esclat d'una irrefrenable por.
Recordava la càlida estança il·luminada
en el remot temps de la meva adolescència
quan la vida era un esclat en tota la casa
i la remor i el neguit no tenien espera.
Quan a la “gallineta cega” jugàvem
i a les palpentes ens cercàvem uns als altres.
O bé, si jugàvem a la “cluca”
i teníem d'amagar-nos on fos
on no poguessin mai més trobar-nos
i anava sota el llit dels pares
mentre escoltava les passes de qui em buscava
el cor se´m disparava amb inquietud sobtada.
Seria la humiliació de qui es venjava
anomenant-me “4 ulls” amb molta ràbia,
repetint-me la burla perquè fos escoltada
i imitada de veres per tota la mainada,
cobrint-me de dolor l'agressiu afronte
i engolint-me en un mar furient de revolta.
Tantes pors, tants matisos obsessius
que omplen l'estructura de la meva casa
vénen del fons del cor, de les entranyes amagades
sorgeixen com ulls captius
com recer de tempestats huracanades
i em deixen sol i nu a mercè de les onades
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada