L'Anna desgraciada

(L'Anna és professora de francés.Al seu càrrec té el seu marit paraplègic, ex-professor de “mates”, incapaç de sumar 2+2 i fa un any que l'Anna lluita per sortir-se'n d'un càncer de pulmó)

Quan veig la pobre Anna
desvalguda i desnonada,
expulsada de la vida
com una pelleringa esquínçada.

S'em revolten les entranyes
i totes les possibles creences,
es fan dubte, es fan silenci!

Gravito només en el misteri
de no refiar-me´n dels déus,
les fades, el més enllà i el Nirvana.

Tanta desgràcia acumulada
a sobre seu, com una pluja huracanada.
Malvestat absolut damunt l'Anna estimada

Confés agnòstic em sento i vull declarar-me'n
cos lliurat a l'atzar real i cruel, sense falsa
esperança.

Estranys

Les meves mans cerquen un oblit de tu.
Voldria perdre'm en el teu record,
allunyar-me en la teva desapareixença.
Fondrem en la teva ombra.
Esborram en el teu cos bru.

Manquen una rosa i un bes.
Unes paraules i moltes esperances.
Manquem tu i jo,
car no som si no ens realitzem
res més que unes mirades
i somnis que es perden en el no-res

Desencís

Enllotat i presoner visc de tu
en la glassada nit del somni.
Vaig desfent el meu cos que
escau en la lluita,
sucumbint en viscudes soledats
sense esperança.

No puc arrelar el meu pas poruc.
No em queda somriure que venci la por
i esmorteït en la sendera llarga,
esbrino el meu pervindre foll en
l'ignorància.

No em mouen més que uns ulls en
la recança
i sento el meu cos sencer sense esperança.

Buida l'ombra... sol en el somni.
Això és ma vida, l'esgotada il·lusió
d'una enyorança.

Aurora

Deixaré al vent arrambar les flors
que vaig collir ahir,
en la lluisor del meu jardí de somnis,
i nostàlgic...
esgotaré la meva primavera encesa,
amb un sol enyor... nodridor per sempre!
I el teu nom eternitzarà primaveres.
Seràs, Aurora, en el secret a crits,
el meu anhel de sempre...

Dol

Copsant les onades en un matí clar.
Enllotat el cor de sentiment i desig,
vaig esclatar a plorar.

Nit

Clouré els ulls i et veuré.
Arran meu aniràs entre
una broma enllotada
i els nostres cossos seran això.
Una ombra en la nit... que passa

I desprès de la nit diuen que ve el dia,
en sa llum esclatant i els colors plens
de vida

I jo que vaig sol, esgarrapant-me ferides,
mossegat i cec de neguit
per la meva joventud finida.
Pregunto tansols si el sol pot
transformar la meva nit en dia