Identitat

Deixaria horroritzat de perseguirte,

me n'aniria lleuger, sense rancúnia,

destruïnt l'impossible plaer de seduir-te

volcant-me només a traïr els meus dubtes

cap a tu, cap a la teva consciència absoluta.

Marjals càlids del meu paisatge frondós,

regalimant l'humida aigualera que brolla

cautement per l'estimada planúria del camp,

per la tèbia i fràgil estructura que es forja

cultivant-ne l'avellana, l'oliver i la dolça garrofa.

De lluny la campana del meu  poble toca les hores,

les sents? Són sonores i en cada toc i són presents,

les veus i els laments d'un altre temps, que surten

de la memòria col·lectiva i et recorden qui ets!

Cap on vas! I d'on vens! Ho tens tu ben present?

Reconèixer les veus i que siguis tu, un més

sembla incongruent i fins ridicul, i no ho és gens.

És amb això que m'enfronto tant tossudament i

vull rebelar-m'hi i aferrar-m'hi sense miraments,

a una segura i ferma identitat que a al Camp ens uneix

Notes per a no llegir

No les llegiràs mai aquestes notes,

les escric sense poder-les compartir,

expressades i dirigides a l'atzar infinit,

a les tendres febleses d'una vida,

a la nostàlgia més intima de l'ahir

Quan somniàvem viure amb l'alegria

dels contorns estimats del bell país,

les gorges i els penyals que meravellen,

l'arrelat cos, escarbant-ne la serra més sublim,

cansats i esmicolant-nos la pell en cada bri

No les llegiràs mai aquestes notes,

les circumstàncies no les deixen dir

hem desitjat tossudament la plena glòria

i aconseguir per sempre un plaer infinit

i ara foragitats a la pre-història del nostre país

Parlo d'una alarma

Camino sol per places i carrerons,

el baf del respirà sobre les meves mans,

em done consol i fan càlid l'entorn.

Fa fred i el sento penetrar fins el moll de l'os,

furtivament em poso a apressar el pas i caic

i m'aixeco de nou i segueixo caminant sol.

És Nadal i Reus està il·luminat, rellueix bell,

Una música de nadales envaeix l'ambient i

passa la quitxalla desafiant el temps i canta

i balla i corre i salta i no sent fred ni la raspa

que envolta la mollana d'aquest vespre d'hivern,

vet aquí, la sort minvada caminant sol per Reus.

Seguint el trajecte m'aturo i aguaito el resplendor

de la llum estelada dels llums led que brillen fugaços

desafiant els estels, els cometes i al firmament sencer,

escalfant les boirades, les aurores, fins la capa de ozo.

I mentre jo sento el fred que s'arrapa dintre meu i

camino gelat i solitari, anunciant una càlida destrucció.

Reflexió d'un vell peregrí

La vieira del Camí t'acompanyi sempre

i en pau arribis, peregrí, seguint la via marcada

fins on, segles passats, s'acabava la terra

i mentre caminis, lleuger i resolt, impregna't

de la saviesa dels altres, que són com tu, essència

i marca de la cursa incerta pel camí de la plata.

Desenrotlla en pau la teva força i camina abocat a la ruta,

i somriu sempre als més febles que en tu es mesuren i

en veure'ls caure assedegats, impotents i sense empenta,

modera el teu embat i controla la teva frenètica força,

ajuda i anima als companys que amb il·lusió esperan

retrobar, com tu, les sonores campanes de Compostel·la.

A l'amiga pel-roja de la Seu

Escrius les primaveres rosades de la Seu,

esgarrapes amb tes mans les càlides neus i

olores l'edelweiss subtil i càlid dalt el cim,

mentre, un llibre vell, folrat de nou, t'és fidel

en llegir-lo de cop i obrint-te pas en el temps.

Aquest llibre descastat i arrugat de tapes febles,

mossegats els fulls pels corcs i les febleses

de mil anys d'esmicolada i monòtona rutina,

encara et criden amb un vehement soroll

intentant despertar en tu, l'anhel més impossible.

Pots ignorar les veus i els silencis més efímers,

descuidar els relleus i els paisatges de llunyania,

motivar el balanceig d'un vaixell que sura a la deriva

escridassar a mil veus a la gent mancada de fantasia,

mentre un floc de neu se t'escola gelat molt en dintre.

Amiga de la Seu, pel-roja de bellesa exquisida,

oberta a l'amistat i fidel a l'antiga camaraderia,

Com no puc expressar sense embuts, totes les alegries,

amistat sincera i còmplice de llunyanies i combats

arxivats en aquells temps de la bella joventut extingida.

Te'n vas

 

Adéu, quan arribes,

Adéu, quan te'n vas.

Tot jo, et desitjo

i tu, sempre te'n vas.

Tu, la ferida del meu somni,

l'estrella més alta del No-res,

el meu incert anhel inconquerible,

la més clara esperança, sense ser.

Adéu, quan arribes,

adéu, quan te'n vas.

El meu cor, et desitja

i tu, sempre te'n vas....

Esperant-te

Amb ànim de viure

m'aixeco de pressa

i cerco la vida i sempre

quedo enrere.

Enrere de tu,

del teu cos fugisser,

de la teva imatge volguda,

i jo, quedo enrere.

Enrere de tu,

del teu lleu somriure,

que cerco de pressa,

car tu t'en vas,

i jo quedo enrere,

amb l'alè, esperant-te,

amb les mans, sense espera