dissabte, 10 d’agost del 2013

La Mari y el Paco






Tiene la información de lo que acontece
siempre al dia, al minuto, yo diria.
Si ha ocurrido un atraco, o se ha casado
una tia, conocida, claro, o un marqués
se ha fugado con una cupletista o una diva.
Siempre lo sabe el Paco, eso si, siempre
que ocurra en Granada o en Sevilla.

Es negociante de cuidado y al otro lado del hilo
menuda les ha caido, si intentan negociar
un seguro, el Paco se pone a hablar y al rato
convence al tio y lo que valia veinte se lo
rebajan a quince y si lo dejan hablar se lo
dejan a cinco. Mejor les hubiese ido
al llamar no haberle atendido....

Tiene una debilidad que no puede evitar
si al instituto llega un bebé, de chupete y gorrito
pronto se pone a jugar, y secuestrado por el
se lo lleva en brazos a ver la Marí al bar y
los dos le dan mil caricias y besos de verdad
Yo confieso que es verdad, “el tio tiene un
corazón más grande que su ciudad”

Y de la Mari que decimos, siempre dispuesta
a charlar en la hora del desayuno, en el bar.
Me prepara el bocadillo, tierno y de chorizo y
un cortado cremoso y caliente que apetece
y me cuenta como he de hacer un cocido o
como he de enjabonar una prenda delicada y
con qué las manchas se van y los dolores quedan.

Al Paco hay que saberlo “capotear” y mira que
el “toreo” a mi se me da muy mal y he de confesar
que en estos años me ha dado tranquilidad y sin
decirlo, ambos hemos hecho lo que hemos querido
con toda libertad y si asi alguna vez no ha sido
la sangre derramada al unisono, nunca llegó al rio.

Gracias por vuestra amistad y por vuestro servicio
en los momentos que tenga dificultad y añoranza
de verdad y me acuerde de vuestro cariño, diré como
en “Casablanca” dijo el Bogar a la Bergman “Siempre
nos quedará el instituto” o no fue asi como lo dijo?...


(A la Mari y al Paco con todo el cariño)


La rosa de ferro











No deixes res per caminar
ni de mirar fins el ponent i,
es clar, et cansa tanta activitat,
l'excés desenfrenat fa estralls
en tu, et fulmina l'esperit i
el “pàdel”els genolls et desfà

No es va construir Andorra en
un instant, ni els jocs olímpics
de Barcelona sense Samaranch
ni les senyoretes d'Avinyó eren
d'Avinyó i encara que sembli rar
tots els camins a Roma no hi van

Vull dir-te que endavant si va
poc a poc i pas a pas i dubtant
i si erres el camí, felicitats, perquè
l'excusa trobaràs per tornar-lo a cercar
i aviat t'adonaràs que és la cursa
l'important, l'arribada tan-se-val

Que la vida es bella, com diu el poeta
només cal mirar-la des de la finestra,
per exemple, les roses i els clavells
són magnífiques i alhora tenen punxes
que se't claven si no vigiles i et meravellen
si les acaricies i és mustiguen cap al vespre

Rosa, només vull dir-te que endavant!
Tot està per fer i tot és possible i tu ho vals
No deixis res per caminar i mirar fins el ponent
car tot en un moment et serà pres”.
Queda bé acabar amb un paràgraf important
poca cosa més puc dir-te. Et trobaré a faltar!

(A la Rosa, secretaria, segurament, de secrets inconfesables, o no!)

La reina de les fades





Tu per mi i no exagero ets
la reina de les fades, al menys
així me l'imagino, rossa i blanca,
encara que ara siguis morena,
i serà perquè l'estiu així ho reclama!

Bé, que podria dir de l'Esperança,
la noia oberta a tots i a tot, sense
fissures ni mitges tintes i donada
a lliurar-se per una bella mirada,
per una amistat sincera i franca

Doncs sí, ella exalta els sentiments
i les passions més alterades i camina
sobre la maroma de la vida imprudent
i temerària mentre el batec del cor
se l'hi dispara caminant per l'espadat
a prop de caure

Prudència deu ser la paraula que el
seu diccionari ignora i potser és hora
de compartir-la amb seny i rauxa i
destriar en cordura els nous afers de
la cursa en marxa que la vida et dóna

D'aquest últim ensurt de la mort del teu pare
aprent a valorar com s'acaben fins les persones
més estimades i que tot es relatiu i passatger
i l'excés de foc fa sobreeixir les olles i es perd
part del contingut de la menjada.


(A la Esperança l'amiga estimada de l'institut)

Modelant ceràmica

 

Recullo de tu sensibilitat i afecte
mentre modeles la peça exquisida
amb mans d'experta i traça magnífica
i ombreges els contorns de colors i
li dones vida i forma de manera senzilla
i amb les teves subtileses a tots ens captives.

En aquell institut de Cambrils on et vaig conèixer
furgant el meu bloc “secret” d'escrits i rareses
confiares en mi i sense embuts m'encoratjares
a seguir en l'intent de perseguir frases i mots
per anar bastint cabòries intentant sorprendre lectors,
omplint de somnis i fantasies el meu irreal món.

No canviïs Carme i desferma un pensament lliure
fidel a les coses sensibles que et fan glatir el cor
deixa't endur per l'impuls i la bellesa que et guia
i rodeja't de tots aquells qui et transmeten amor.
I jo, entre la boira espessa d'una possible idea escrita
combinaré tots els mots, i sempre et duré en el meu record.



(A la Carme, per l'amistat i afecte demostrat en el temps que vam treballar junts)

dijous, 8 d’agost del 2013

Natàlia la tsarina





La Natàlia té nom de tsarina
però res més lluny de forma de fer
és senzilla i directe i sense manies
t'etziba una bufa i et renya rebé

No és sofisticada ni presumeix de res
vol passar inadvertida i no ho aconsegueix
i sense proposar-s'ho poc a poc et sedueix
doncs et marca la ratlla i tu te la creus

Jove i convincent vas fent petjada segura
poc a poc i sense que es noti gaire el fet
movent-te en molta soltura et vas fent teu
l'espai que et mereixes en aquest món cruel

I el tresor que no ensenyes és ben present
quan arribes a casa i et rep amb un riure el nen
i allí sucumbeix la teva debilitat de mare
i et vols fer la forta però sempre et guanya ell

Ara que deixo la vida “activa” a l'institut
i me'n recordo d'aquella noia de les Borges
que una vegada i exagero “va salvar-me la vida”
recolzant-.me en aquella carretera, d'un accident.


(A la Natàlia la tsarina dels meus records)

divendres, 19 d’abril del 2013

Una rosa






Rosa impregnada d'olor,
d'esvelta tija que esgarrapa
les càlides mans que l'agafen,
sabent-se princesa desitjada
per un personatge misteriós.


I el misteri segueix revelant-se
com més olores la flor,
va perseguint-te fins l'alba
i et va omplint d'emoció
desconèixer qui te la regala!


Fas càbales, enginys i endevinalles
per a conèixer qui és el postor
i destries dels noms que voldries
a aquell qui et sembla l'autor
i tot és endebades, sense sort...


Ja no creus en la tendresa de la màgia?...
ni en la llegenda del drac poderós?...
doncs és ben certa la història!!
Tu ets la princesa del conte
i sant Jordi és qui et rescata
i amb un bes et lliura la flor...

dijous, 21 de març del 2013

El tivissà





El “tivisssà, el cotxe de línia, no era puntual,
parava discrecionalment on la gent ho requeria
i quan s'havien de pujar maletes al sostre, el
xòfer les pujava i arrencava en lentitud amb
eixordadora calma arrossegant-se sobre l'asfalt
imposant tot el seu llast a sobre la carretera negra

Eren temps que hi viatjaven famílies senceres,
les mares amb els seu fill petit a la falda i els mocs
fent curses lluentes per la cara i a vegades quan
el pix se li escapava regant la faldilla de la mare
crits i malediccions se sentien sorgides del fons
de l'ànima i l'ambient de la gent es caldejava

Farcells que desprenien fortes olors de carn salada,
badejos i embotits, botifarres i carn magra de porc
impregnaven l'ambient d'una fortor nasal insoportable
guarint els fluxos més sensibles de l'anatomia humana,
mentre el cotxe de línia intentava de seguir el trajecte
i esquivant amb mesura els coneguts sots de la carretera

El trajecte amb el “tivissà” el feia en començar les vacances
i si havia tret bones notes a l'escola del mestre Rofes
i per a mi era passar quinze dies a la Pobla, prop el mar,
en companyia de la meva germana i els meus cosins, la
tieta Maria i l'oncle Anton, el Miquel de cal Blau i algun
altre infiltrat com a novetat que apareixia a última hora

Aquell trajecte del cotxe de línia sempre se les prometia especial
i una vegada haver passat Cambrils pel centre de la població
amb la parada corresponent i la càrrega i descàrrega de maletes,
es reanudava el viatge ara ja fins el meu fi de ruta “la caseta del rellotge”
Per causes alienes i desconegudes aquell any allí hi baixar també
la Carme, companya d'escola, que amb un somriure va dir-me:
a reveure!

Tota una perspectiva nova va obrir-se de sobte i les vacances
prenien un al·licient especial pensant que en els jocs i trobades
la Carme formaria part d'aquells migdies a la platja, de les
corredisses sense fre, i junts descobriríem la bellesa d'aquell entorn
de canyissos i pins que ajaçaven una immensa ombra de relleus
magnífics i camí de la Pobla hi anava content i obert al plaer de viure

dijous, 28 de febrer del 2013

Paradís perdut






Recordo aquelles vesprades d'estiu,
camí de la platja a Mont-roig
collint mores dels esbarzers negres i
dolces i ens omplíem les mans
regalimant-nos de néctar i de color
i amb enganxós tacte ens tocàvem
embrutant-nos maldestres i llors

Corríem sobre la fullaraca dels pins

mig nus i lliures i ens disputàvem
regatejar una pinya del terra, simulant
fos una pilota, creient-nos ser els
jugadors del Barça, els millors del món.
Bruts i suats ens llençàvem dins l'aigua
exaltada de fortes onades i de perills.

Aleshores erem nosaltres en el parads

de petxines, caragols i mil troballes en
fèiem el nostre tresor, suros i ampolles
restes del possible naufragi d'un vaixell
antic i ens sentíem part i protagonistes
de velles aventures de pirates i bergantins
mentre la mar bramava i quedàvem abaltits

Damunt la sorra enganxosa ens barallàvem

mesurant-nos les forces amb agressiu combat
intentant fer-nos caure l'un a l'altre amb gran
neguit i desitjant sortir-ne el vencedor i en
caure l'un o l'altre sucumbint a ser el més fort,
ens ajaçàvem sense forces, impotents i un somriure
als llavis ens alliberava i ens feia feliços del tot.

dilluns, 25 de febrer del 2013

Nit d'estiu






En la nit clara
des de la fosca cambra
de la Pobla, miràvem
els reflexos de les barques
feinejant a la llunyania.


Eren com cuques de llum
zigzaguejant la mar en calma
movent-se molt lentament
en un suau balanceig
per les imperceptibles onades.


En aquell silenci de la nit clara
d'estiu, la nostra ment volava
enduts per la claror de la lluna
i un bri suau amorosint una rama
donava un bell panorama a les
nostres mirades.


Des de la distància del temps
perdut d'una vida, revisc aquella calma,
quan adolescents ens delíem mirant
per la finestra aquell espectacle que
ens obria pas a un futur incert,
ple de dubtes. i d'esperances.