Escapolir-se de l'escomesa... de la mort?

 

(A l'Antoni Raja, vell company d'escola, mort de “coronavirus 19” als 72 anys)

Tots els mesos de l'any ja són passats,

la guspira silenciosa de la pandèmia punyent

es rebela contra els nostres vells, i no tant,

gravita constant per les places i carrers,

i envaeix en monòtona petjada la nostra gent

Palpit ferragós i esperitat del nostre cor,

que sembla sortir-se'n desbocat en un sotrac,

colpit d'una angúnia destructiva i voraç

portadora d'un ofec galopant i persistent

i ple de silencis, s'apodera de tu en un moment

Corca les parets inexpugnables del teu dors,

mossega amb sacietat els teus bronquis i pulmons

i enceta una pneumònia que afecta la respiració

i t'aïlla sol, abandonat a un mòdul per oxigenat

perdent els sentits i tot el batec de vida i del món

Em costa imaginar-te en una mort tan cruel

vell lluitador que has estat en la vida i en l'esport,

Ara, desnonat d'embolcalls i de riqueses mundanes,

primmirat de subtileses i de cregudes vanitats

que t'has forjat i situat en un pòdium ben alt

Ja són inútils les “nadales” i també el “caga tió”

una malaïda pandèmia, plena d'exaltat dolor

t'allunyat, sense cerimonies de tots nosaltres

ni un comiat, cap paraula, cremat com una piltrafa

esperitat i esventat a la llunyanía com un endimoniat voltor.

El meu paradís perdut

I desprès de la tempesta ve la calma i la platja
em sedueix, el seu lleu ventijol em refrega i 
l'aigua del mar m'atreu i refresca el meu anhel.
Sobre el meu cos nu la brisa càlida de l'estiu
modela el meu descastat cos ple de misèries i verí

Em sembla submergir-me directament a un paradís,
nedar per la mar blava, d'onades braves folrades
d'un ferm intent i d'un persistent neguit ben reeixit,,
enfilar plaent fins la llunyana i impossible ratlla
cercant aquella fita somniada, que no es pot aconseguir

Sobre les pedres camino ple de xapalides  i moluscs
i em llenço de cap sobre les onades furientes, esclatants
i les travesso amb la força i el coratge més audaç
i aprofito la seva calma per a continuar nedant
com aquell brau que s'enfronta a un perill constant

Arribada la calma m'agito sobre la platja de Mont-roig
i miro el fi de la cala i aguaito el seu resplendor i el
volar de les gavines i el seu grunyir sorollós i el passar
de algunes barques que desprès de la pesca tornan a port
i com en un somni, jo torno a reviure en aquest lloc tan preciós

Rèquiem per la festa de Reus

Ressaca imaginada d'una revetlla absent,

de cançons i músiques esgotades en el cervell,

de les dances compassades i del ball més breu,

del ritme i les tonades més exòtiques i fidels

de la causa més nostrada de la gran festa de Reus.

Les autoritats ens diuen que no hi haurà cap sarau,

ni gegants, ni sardanes, ni mulassa ni nans,

aquest any ens l'hem de prendre en calma i esperar

que el “coronavirus” es calmi i deixi d'emprenyar,

i no rebroti de sobte i ens enviï altre vegada a confinar

Avui no he sortit al carrer, ni a les places ni al passeig

ni al concurs de sardanes ni a cap dels bells aplecs

ni he pujat al campanar que pels mòbils l'he vist brillar

tot ha estat un simulacre virtual i res ha estat real

hi m'he conformat en veure per la tele la festa del darrer any

Què em queda de la gresca d'aquell Reus exhuberant?,

dels castellers que no pujan al cim per no poder-se ajuntar?

i ni els diables expresen amb les seves espurnes de foc

ni la tronada apagada, ressona ni fa explotar el meu cor

tot és endebades, sense sort, ferit per dintre i amb el desig, mort.

Via fora! una de pirates!!

Sospitoses orenetes que comprenen l'horitzó

malfiades i nocturnes viatgeres cap el sud,

düen el presagi d'un nou clima més calid i bo

ventijol de llevantades dalt la furtiva nau de cors

i les estel·les de la nit escoltan el teu cant sonor

Planeja per la mar calmada cercant una nova raó

desconeix de les brises febles les troballes i perills

aquelles antigues llegendes combatent l'infidel enemic

pirates i corsaris maldestres i sospitosos botxins

cercant el botí en un mapa troba't a la taverna d'un port

Via fora! una de pirates!! simula el “barba roja” furiós,

dalt la popa, espasa enlaire, guenyo d'un ull i pota coix.

Embriagat de la forta “cassalla” escopint gargalls sonors

recordant antics viatges tot cercant un gran tresor

cap a l'illa solellada on l'espera un futur més bo

Més la proesa del tresor només roman embastada,

furtiva d'altres lladres perversos i molt més forts,

Clamen al cel les innombrables creuades i foteses

d'aquells bucaners, preparant un nou abordatge,

destruïnt a sang i a foc els tripulants de a bord

El vaixell partit a trossos, ferralla i esquarterat el timó,

no li queda ni una vela alçada i partida l'orsa a sotavent,

malvestat a la coberta i mal presagi sense un nord,

“barba roja” perd la calma i renuncía al vell tresor

i es consola en poder viure i d'aiguardent beure'n un glop

Llei del silenci

Circumval·lació moderna del meu Reus antic,

circumferència nova que envoltes els ravals

i aquests protectors dels carrers de vianants

per on hi passegen els estimats convilatans

protegint-los del trànsit i del caos més frustrant

En una prèvia ordre de desconfinació des de dalt

m'inviten a una primera i curta sortida exclussiva,

d'una hora a triar o bé al matí o al capvespre forçat

evitant els contactes amb el demés personal, separat

uns dos metres d'un altre vianant i ignorant-lo s´hi cal

Una llei del silenci se'n tret de la mànega i no han dubtat

omplir-la de contingut polític desoïnt que hi diu la sanitat.

Des del Madrid de “los Austrias”i del franquisme “tronat”

han aprofita't la pandèmia com a logística per a recular

i tornar a ser Una Grande i Libre de l'ahir, sense un clar demà.

I nosaltres que vivim i riem i sofrim en un contingut concret,

que expressem i sentim amb el nostre propi i senzill tarannà

exigim que totes les decissions ens arribin de casa estant

que siguin els nostres metges i dirigents dels nostres centres

qui ocupin la primera plana i ens confinin un futur més clar

Dels records

Allò que el vent s'endugué ja és passat

guspires ardentes somortes en l'espai,

brolladores cataractes que vinclen avall

amb inquieta remor brunyida de groc

dels pàmpols mollats d'aquell bell estany.

Càlida brissa que encetes la passió

en un turmentós esglai més furiós i real,

despertes les essències i els sentiments més forts

revius tots els vincles i remous bells amors

i margines la vida rompent-ne l'il·lussió

Bell cavall desbocat viril i poderós, encerclat

en la civilitzada planúria del correcte país,

mai no has pogut vèncer l'alta barrera i et frena

el teu frenètic esperit que en caure vençut

sucums dòcil i mesell en les urpes del gegant

Aleshores només queda un llarg silenci etern,

una quieta calma que et fa fruir dels plaers

vincla el teu cos sortossament ferit, esmicolat

per les inquietes etapes  i vicissituds passades

i només et compensa de la vida, fruir dels records.

Sant Jordi d'enguany

A l'abril, cada gota en val mil

i la pluja interromp els fértils camps,

els rierols vessan per l'entorn inundats,

navegan emplenats d'una molla remor

i captius pel desenfre, sortim a flot.

Capbussats dins un miratge estrany

en una confinada vida sense sorolls,

perseguim el nostre dia a dia, resignats

malllevant les nostres imaginàries pors

a l'empar dels sincers i preuats records.

Els records trenquen la vaga sensació

de les velles sentides rondalles i cançons

surt amb gallardia i tremp l'heroi cavaller

a rescatar la princesa de les urpes del drac

en singular combat i vencent així al malvat

Una rosa roja collida amb destresa del roser

impregnada del perfum que fora el més preuat

envaeix a la princesa en estranya sensació

captivant-la i sotmesa rebent d'ell un càlid petó,

mentre una pluja de pètals inunda tot l'entorn

És així com es forma aquest sant Jordi d'enguany

lluny de les places i dels carrers plens de gent

sense tendes de llibres ni de roses ni flors

descuidant la presència de tots els humans

però plens de bellesa i dels sentiments més forts.

És primavera

És primavera i des de la finestra miro la vida,

escolto el silenci que envaeix la ciutat invisible,

les suaus remors de la calma i el desasosec inviten

a la profunda agonia que plora l'ambient i la rutina.

Hem canviat en un moment en mort el nostre viure.

Diuen les sàvies veus que aconseguirem sortir algun dia

a les places, als carrers i fins als cims impossibles,

malgrat tot, diuen: tornarem, amb urgència, a ser lliures

com abans, com ho feiem, senzillament, fa uns dies

I em resulta estrany intuir una presència plena de vida

És primavera i els homes del temps ens parlen de l'esclat,

dels rojos despertars, de les tulipes i clavells que encenen

la mollena del matí en els camps i marjals del paisatge frondòs,

les aus niden de nou i un batec d'ales s'alça cap al cel joiós,

i en un parèntesi sonor, fa un potent esglai, la nova llavor

La natura rica i forta de nou ens vaticina respirar l'oxigen,

impregnant-nos de la dolça sava que ens omple i purifica,

hem descuida´t, tantes vegades tenir-te cura i respecte

que ara que ens manca la teva estimada i preuada presència

voldriem desfer-nos dels greuges i ofenses que t'hem fet sempre

Però ara, és primavera i penedit i foll de la meva incompetència

proclamo amb placidesa que em concedeixis una llarga pròrroga

destriant les càlides matinades dalt el pujol on l'aire xiula

degut al ventijol eixut i sec que planeja per les meves terres,

Deixa'm gaudir una vegada més de la llibertat més preuada i ferma!

No n'hem aprés

No n'hem aprés encara a transformar el paisatge,

hem desfigurat l'origen natural de les coses,

l'estatus qüo de la bellesa autèntica de la vida,

la mateixa essència que ens atrevim a cloure.

I sóm depredadors voraços empentats a l'abisme,

destructors de la flora i la fauna més sensible,

roïns i miserables, guerrers abocats cap el caos

sembrant la terra d'herbicides i verins malignes.

No aprenem gens ni mica a saber conviure

ignorem i destrossem amb química, flors i insectes

només per treure millor rendiment a la collita

esclaus i servents al servei de la nostre avarícia

I el planeta se'n ressent de centrals i refineries,

el fum tòxic corromp a mansalva les estructures

i el forat d'ozó intoxica l'aire fins empobrir-lo

i en una lenta agonia s'apodera de la nostra vida

I el mar és una claveguera de plàstic i residus,

i els peixos hi tenen de conviure amb la porqueria

i les conseqüències tindran de ser i ja són negatives

i fins quan, ens podrem menjar les exquisides sardines?

De moment, tots comfinats en les nostres cases

perquè una pandèmia s'ha apoderat del nostre carrer,

de les places, dels parcs de tot l'aire lliure i del sòl

i nosaltres, sense aprendre a compartir amb tots els éssers

vius,... la vida!