dilluns, 6 de desembre del 2010

Adéu a l'Anna


(A l'Anna, la professora de francés, amb afecte i admiració)







Per l'escletxa de llum
del llarg tunel has marxat,
com una estel·la lluminosa i brillant,
deixant enrere la petjada del teu pas,
que plorem tots els qui t'hem estimat.


Deixes el teu rastre molt present,
incrustat en el cor dels teus companys.
Cada particula de vida que has deixat
ens omple d'una sincera amistat.


Anna de tempestes i sotracs,
vencedora de la quimera del dolor.
Has lluitat fins el teu últim alé
contra la teva pròpia adversitat.


T'en vas sola i ens deixes a tots
captius i espectants al teu record.
La llavor i el fruit que no t'enduràs,
ens reviurà per sempre dintre el cor

És ara


(A l'Espe, la secretària que em dóna confiança i afecte)






Ara és el teu moment,
aferrat-hi fort al teu present.
És el temps de recollir el sembrat
que amb cura i esforç has esperat.


Fins cabells de color d'or,
esvelta i suau de cinyell pret,
pell bruna i transparent,
màgica dona de dolç esguard.


Flirteges coqueta a l'atzar,
esperant que l'home estimat
et mostri autèntic el seu amor,
oferint-te compartir-ho tot.


No hi ha secrets en el teu parlar,
desprens confiança i sinceritat
i et lliures sense condicions
a totes les fites que t'has proposat


Ets l'esperança de qui et voldrà,
lliure i resolta cercant l'amor.
No estaras sola, sempre tindras
per companyia a l'amic que vols.

Es conta d'una vegada a Reus











Te'n recordes del teu Reus de postguerra?...
Una golfa, la roba estesa...molta misèria.
L’abric blau marí dels llargs hiverns,
sorgits i pedaços, bufanda i mateix jersei.


La llet en pols de l’escola i formatge americà,
els llargs sermons, el “cara al sol” i les misses,
la senyoreta Joana, la taula de multiplicar,
el mes de Maria i les festes de guardar.


Cap enrere et tornaria, anar a viure al segon replà
d’aquella casa de l’oncle que mai no vas heretar,
del carrer de l’Amargura on molts anys i vas passar
retrobant la calaixera d’on diuen que vas arribar


Plors i rialles, somriures i perfumades tardes i matins.
Primaveres, tardors i hiverns, Elena Francis i Machin.
La mare que et renyava, la veïna Maria a la galeria cantant
i la Sra. Pilar, vint durets que et donava el dia del teu sant.


Els vespres, ballets al Centre, amb el senyor Escolà
actuacions a la plaça, al Bartrina i amb autocar
llargs trajectes i peripècies per explicar,
per estretes carreteres quasi sense asfaltar.


Als estius, les tardes et passaves als “Ploms”,nedant,
!Quines felices estades d’aquells temps il·lusionants!,
amb la Gual i ses germanes, companyes que has estimat
!Quines boniques tardes que mai no has oblidat!...


Dependenta del “Negrito” i feta una “mossa” per mirar
Quants cors llavors robaries, que de tú es varen prendà?....
Fes memòria, !tu ja ho saps!, el pastisser, el periodista,
“lloru mut”, i una llarga llista que repassar.


Però tenia de ser l’Enric que passava pel davant
de la casa on vivies, sense mai haver-vos trobat
i una tarda a l’Aeroclub els dos vàreu ballar
i començà així l’idili que mai us ha separat.


Plors i rialles, somriures i perfumades tardes i matins.
Primaveres, tardors i hiverns, Elena Francis i Machin.
records del teu Reus de postguerra ‘escubidurs” i parxís.
De tantes il·lusions i esperances comprades a terminis...


(A la “teta” Maria de la Roca, en els seus primers 60 anys)

Es conta d'una vegada a Mont-roig










(Veuràs com la pantalla projecta
les viscudes seqüències en directe,
irrepetibles, autèntiques.
La vida com passa en blanc i negre...)


I a la vora del foc,
amb la guitarra i l’harmònica,
el padrí “Papet” canta la cançó
que el temps mai no esborra...


Va anar-se’n aquell gener del 56,
presagi d’un fred febrer,
que s’endugué d’un sotrac,
casa, amics i carrer.


Fredes llenques de gel,
severes temperatures a l’escola,
desnonats camps de garrofers
que van morir-se en unes hores.


El fred va congelar en el teu cor,
noms, personetes i prohoms
Sensibles juguesques d’infants.
La “faló”, la “set llesques”, la “tilau”


Donya Llúcia, la “dominica”, la “xaparra”
la Maria Neus, l’Anton Ramon.
Anar a buscar llet de cabra a cal “manyo”
i a cala “Dolores Sec”, sopa i cigrons.


Companyes que deixaries i mai oblidaries,
doncs els jocs de carrer i de “costura”
seguirien presents en el record i en la vida
com part de tu, sensiblement unides


Aquell llogarret que vas perdre el 56
no te bescanvi, només enyor i dolor al cor
El curt trajecte en el camió del “Jaume Aragonès”
t’allunyà per sempre més del teu estimat Mont-roig.


I de nou, (veuràs a la pantalla projectar-se,
viscudes seqüències letàrgiques
en blanc i negre i en color, traçant escenes noves,
mostrant-se com quimeres d’il·lusió...)


(A la “teta” Maria de la Roca en els seus primers 60 anys)

dimarts, 12 d’octubre del 2010

Flors, dreceres i febleses












No són només les flors
i també són les flors, roses,
blanques i de tots els colors.

Les que m'embriaguen, les
que em captiven amb els seus colors
i em duen la màgia d'un jardí frondós.

Les que em sedueixen
cap a un món meravellós
quan desprenen l'essència
del seu perfum olorós.

Atordint-me, embriagant-me,
possibilitant-me el repós.

No són només les dreceres
i també són les dreceres, de pedra,
enfilades i de totes les maneres.

Les que m'empenyen a pujar-les,
a baixar-les, fer-les i desfer-les.
Fent camí per la fressada calçada
o per l'enfilall de bardisses
i punxants corriols.

Xapotejar en la rua enfangada,
cobrint-me de llot fins la cama,
evitant la temible relliscada
d'obrir-me un trau a la calba pelada.

Per els camins més irreverents de les contrades
i paratges impensables hi vaig deixant petjada
i arrel, motivant-me només el ser fidel
a la causa més vella i suada de la vida quotidiana.

Entre flaqueses i més flaqueses seguiré endavant
aprofitant les cabòries i subtileses i somniant
arribar a la fi del camí marcat esgotat i amb la convicció
d'haver cedit a altri tota la saviesa que hauré acumult

Però no són només les febleses
i també són les febleses
que em fan fort i segur
en l'instant mateix de precipitar-me al buit
mentre aquest jo ple d'incerteses
lluita per a no sucumbir .
I a la nit, en tancar els ulls dormo agraït
per la sot que avui he tingut.

I demà, déu dirà!...

dissabte, 19 de juny del 2010

L'Anna desgraciada









(L'Anna és professora de francés.Al seu càrrec té el seu marit paraplègic, ex-professor de “mates”, incapaç de sumar 2+2 i fa un any que l'Anna lluita per sortir-se'n d'un càncer de pulmó)


Quan veig la pobre Anna
desvalguda i desnonada,
expulsada de la vida
com una pelleringa esquínçada.


S'em revolten les entranyes
i totes les possibles creences,
es fan dubte, es fan silenci!


Gravito només en el misteri
de no refiar-me´n dels déus,
les fades, el més enllà i el Nirvana.


Tanta desgràcia acumulada
a sobre seu, com una pluja huracanada.
Malvestat absolut damunt l'Anna estimada


Confés agnòstic em sento i vull declarar-me'n
cos lliurat a l'atzar real i cruel, sense falsa
esperança.

Estranys












Les meves mans cerquen un oblit de tu.
Voldria perdre'm en el teu record,
allunyar-me en la teva desapareixença.
Fondrem en la teva ombra.
Esborram en el teu cos bru.


Manquen una rosa i un bes.
Unes paraules i moltes esperances.
Manquem tu i jo,
car no som si no ens realitzem
res més que unes mirades
i somnis que es perden en el no-res

Desencís









Enllotat i presoner visc de tu
en la glassada nit del somni.
Vaig desfent el meu cos que
escau en la lluita,
sucumbint en viscudes soledats
sense esperança.


No puc arrelar el meu pas poruc.
No em queda somriure que venci la por
i esmorteït en la sendera llarga,
esbrino el meu pervindre foll en
l'ignorància.


No em mouen més que uns ulls en
la recança
i sento el meu cos sencer sense esperança.


Buida l'ombra... sol en el somni.
Això és ma vida, l'esgotada il·lusió
d'una enyorança.

Aurora










Deixaré al vent arrambar les flors
que vaig collir ahir,
en la lluisor del meu jardí de somnis,
i nostàlgic...
esgotaré la meva primavera encesa,
amb un sol enyor... nodridor per sempre!
I el teu nom eternitzarà primaveres.
Seràs, Aurora, en el secret a crits,
el meu anhel de sempre...

Dol











Copsant les onades en un matí clar.
Enllotat el cor de sentiment i desig,
vaig esclatar a plorar.

Nit










Clouré els ulls i et veuré.
Arran meu aniràs entre
una broma enllotada
i els nostres cossos seran això.
Una ombra en la nit... que passa


I desprès de la nit diuen que ve el dia,
en sa llum esclatant i els colors plens
de vida


I jo que vaig sol, esgarrapant-me ferides,
mossegat i cec de neguit
per la meva joventud finida.
Pregunto tansols si el sol pot
transformar la meva nit en dia

dilluns, 26 d’abril del 2010

Ressorgiment










Som l'essència i l'escuma
d'una manera de viure,
d'un mestratge de segles
d'una cultura antiga.
D'una llengua que enraona
i d'un Parlament que estria
les lleis i les normes per a conviure.



Malastrugança de segles enrere.
Gent i vent que de ponent vingueren
i s'hi han quedat plens de quimera.
A sang i a foc i dret de conquesta
han masacrat l'honor i la bandera,
partint-la en dues la nostra terra
i en quatre trossos nostra senyera.



Aquesta Pàtria antiga l'han dividit
en províncies.
Una altra llengua que ens domina.
Una altra pàtria que ens odia.
Unes altres lleis que ens exterminen.
Una altra cultura que ens humilia.



No hi ha cap respecte per la vida
que volem obrir sense fronteres,
nord enllà en manifestació justa,
mostrant-nos tal com som
amb la nostra llengua i la nostra cultura
i amb el dret d'un poble que vol
senzillament mostrar-se lliure.

dissabte, 24 d’abril del 2010

Apàtrida









Vaig perdut cercant mots d'allà i d'aquí
sense convicció ni camí
que m'obri l'esperança de dir
que amb tota la llei, soc d'aquí.
I no ho se si és així!...
O soc només segrestat pel botxí
que m'abasta sense fí
obligant-me a fugir sense sortir d'aquí.
Apàtrida en diàspora continua
dins el meu propi país.
Esquinçats els pactes que no em consideren,
ni em deixan tractar-nos per igual.
Estandart amb una senyera
que no la deixen voleiar...
sempre per sota de la seva
que m'humilia i em desfà.

Primavera









Esclates amb un formigueig al ventre,
amb una sobtada esgarrifança a l'espatlla,
amb una intensa força les ganes de viure.
Que et persegueix per totes les draceres i conductes
ben orientat i solt, sense vacils ni febles energies,
desembocant inconfosiblement en un esclat sencer
de renovada alegria.

dimarts, 23 de març del 2010

40 n'és la conseqüència d'haver-ne esgotat els 39








Aquella primavera del 70
coberta de lilàs i de violes,
discreta i com penyora desitjada,
esclatares com un alé la nostra joia

Com passa de de pressa el temps!...

I els dies i les hores van fonent-se
i tu ni encara n'ets conscient,
acumulant un pòsit de saviesa
per buidar-lo poc a poc entre la gent

No canviarà el teu aspecte de joveneta
ni la claror observant dels teus ulls.
Mesuraràs en cada passa amb cordura,
la justa rondalla que et vindrà de gust.

Per a fondre-la ordenada en un llibre
que transmeti la vida en mil matius,
de les teves realitats i fantasies,
recomposant-ne històries de furtius.

Cal que passin coses a tot hora,
que la follia i el neguit siguin seguits,
que la sorpresa cada cop sigui sobtada,
fent que el cor et bategui dintre el pit

I pel bulevard de les cançons oblidades
en el caraoque on es desfoguen els sentits
desplegaràs el repertori de les balades,
d'aquelles músiques que et fan existir.

I com ballarina en el coliseu de la glòria
damunt l'escenari dels musicals més reexits
dansaràs volàtil, sublim i ben cofoia
davant la mirada espectant d'un públic embadalit

Perquè sempre aconseguiràs el que et proposis
doncs et recolza el fruit del teu treball agraït
la paraula reconfortant dels teus alumnes
que esperen que tu els mostris el camí a seguir.

I com passa de de pressa el temps!...

I la Maria va lleugera com una oreneta
escarbant d'alla i d'aquí, curiosa i resolta
rodejada i segura sempre dels seus amics.
-entre la calma i el neguit,
obrint-se pas entre el brogit...

dijous, 18 de febrer del 2010

Ahir, quan erem joves



(A Joan Mas el meu entranyable amic d'escola)


Com podria no dir, ni esventar
l'importància d'haver-te conegut
i no recordar-te amb la gratitud
i l'agrad absolut, amb la cordialitat
i l'enyor d'aquell temps passat.


Recollit en el més íntim del meu ser,
empastifats amb els ametllats
que ens fotiem pel cap, en sortir
d'aquell col·legi descastat, rònec,
feixiste i brut, en el carrer Hospital,
(llavors anomenat de Sol i Ortega)
i molt rar que no portés un nom militar.


Ens acostumarem a poc a poc a badar pels
bars i veure la televisió, quan les curses
de bicicletes tenien emoció i l'Anquetil
era el triomfador i en Polidour sempre segon,
quan en Bahamontes i Poblet ja havien plegat.


Jugavem al bar Quim, amb la màquina Habiline
i per un esquerdat pressionavem amb un burxoc
i puntuavem més partides de franc, vencent la por
a ser eixampats pel goril·la de torn i intrigats
vèiem també el futbol i aquell heroic gol al 64
que encara avui se'n parla i parlarà i a pase
de Pereda en Marcelino a l'Eurocopa el va marcar.


Eren tan llargues les primaveres i tan avorrides les
setmanes santes de dol reverend i les discoteques
tancades i els cinemes clausurats on només hi quedava
l'oblid a la gresca i la festa desmesurada, cant espiritual
i soul penitent, visitar les esglésies i resar als convents.


Eren tan llargues i tan avorrides les nostres festes
d'adolescent, que les hores ens consumien i ens torturaven
els cervells, pensant en allò que no deviem i els mestres
no ens deixaven fer. Pecant com a miserables,
consumint-nos en el foc etern. Matant-nos a
“palles” solitàries en el “jardin de l'eden”.


I en l'escola amagada on es forjaven desil·lusions
amb ciris i flors postrades vers les santes inquisicions.
De rituals a Maria i reiterades repeticions que el mes
de maig ofegavem dient: “Jesús en la cruz”mil vegades
i ens foniem en lloances i veneracions, a tot el que no
coneixiem, als esperits invisibles, a les mutilades reliquies
de santes i prohoms, que en comitiva portavem
amb recolliment a les processons.


I per a esbargir-nos de les jornades avorrides,
ens llançàvem a la pista d'esport a jugar campionats
d'handbol, a desfogar-nos amb aquell agressiu bot,
i omplir la porteria de gols, de remats i de rebots,
fins extenuar-nos del tot, en una simfonia apassionada
del cos, que agraïa aquell excessiu esforç i ens convertiria
en petits herois, malgrat que quedavem sempre els “segons”.


I era bonic el temps de diumenge en aquell cinema
de sotanes i de preveres, de sessió de tarda i pel·licules
tendres, d'herois forçuts i donzelles bledes, de gegants,
ciclops i deesses, on hi guanyava sempre -ves per on-
el protagonista, l'heroi, l'home més fort que, amb un
dissimulat petó, es quedava amb la guapa de torn,
la rossa que hauriem volgut tots els nois de llavors.


I a la cantonada d'aquella plaça porxada, junts
arranjavem el món i parlavem de mil temes que ens
apassionaven, de la música, el rock i dels balls del
diumenge a la tarda i de la noia que ens robava el cor,
i que semblava molt més bella que les altres i que
inventavem la manera de trobar-la només per a mirar-la
de nou, somniant càlides abraçades i empescant-nos
l'astucia per a veure-la d'aprop, una i altra vegada en un
flirtejar persistent i colpidor i al “carretó” de cal Mario
compravem un “bisonte”i d'amagatotis el fumavem,
creient-nos homes de debó.


Que lluny hem deixat les passes del nostre preuat tresor,
embolquellats en la memòria plàcida, exhibint-nos
en el record, de tantes estones passades, entre trames
i il·lusions.Neguit teu i meu i nostre, projectat en un temps
i en una història que hi varem posar passió, malgrat
les moltes mancances d'aquella época de foscor, vencent
totes les pors i cercant una nova albada, va'm ser fidels
a la nostra causa, en pro d'un futur millor.

diumenge, 31 de gener del 2010

Proposta de futur



Les cuques clares de llum
segrestaven el meu mirar
una nit meravellosa d'estiu,
prop del mar, sobre el rocar
de la platja, perfilant un futur
amb tu, inventant el prodigi
d'estimar, improvisant frases
agradables i entomant-te en
una càlida abraçada.
Fugint amb tu
a contrades impensables,
només amb el lleugé equipatge
de la parella enamorada.
Vaig preguntar-te:
-Vols venir amb mi
per la màgia volàtil i lleugera
de la calma,
empentats per l'improvisada brisa
d'anar fent sense presa ni desesper,
esperant del cel la provisió
i que els homes ens facin una obaga?

La teva resposta va ser taxativa,
contundent i clara i gens improvisada.
Lluny molt lluny de la nostàlgia
i a prop molt a prop de la cèlebre plantada.


-Ves-te'n-hi tu sol a aquest racó de món
on els somnis t'assenyalen!

Variabilitat




Soc veu i canto a la vida
Soc silenci i ploro a la nit
Soc veu i silenci alhora.
Canto i també ploro afligit


Somric a les alegries
i en les penes estic trist.
Per una il·lussió em llençaria
amb cos i ànima a l'infinit

Agressivitat








De vegades soc agressiu
i em desprendria del meu jo
covard
i deixaria de ser un titella
reverend.
Resoldria a cops de puny
tota la perversitat que tinc
i em faria mal al cor
car no puc fugir de l'absurd
teatre on estic ficat,
de la màscara que duc.
I contra mi aniria tota l'
agressivitat que em surt
del més íntim i més sagrat.
Buidaria el pap i l'inquietud
a força de lliurar-me al buit
i en desfogar-me cauria en
el parany
de la més immensa solitud...

Desamor









Deixa'm agrair-te el bes
càlid del teu adéu.
La teva besada franca,
sense més esperança,
sense més desesper.


I ara les hores s'allarguen
i les nits m'omplen de dol
i en les matinades fosques
els calfreds em mortifiquen
i em torturen els teus mots.


Les teves paraules gelades
furgant els meus sentiments
es clavaren com ganivetades
esquinçant-me dins el cor.
Enverinant-me l'existència
d'un sol cop.


Quina tristesa immensa
quan vas dir-me sense embuts
que no hi havia tendreça
ni un bri de seducció
ni una espurna d'alegria
entre tu i jo.


Només la pura rutina,
només una manca de passió
No existia la química
que et fes esclatar seducció
i quedaven només insensibles
frases sense emoció.