
(A Joan Mas el meu entranyable amic d'escola)
Com podria no dir, ni esventar
l'importància d'haver-te conegut
i no recordar-te amb la gratitud
i l'agrad absolut, amb la cordialitat
i l'enyor d'aquell temps passat.
Recollit en el més íntim del meu ser,
empastifats amb els ametllats
que ens fotiem pel cap, en sortir
d'aquell col·legi descastat, rònec,
feixiste i brut, en el carrer Hospital,
(llavors anomenat de Sol i Ortega)
i molt rar que no portés un nom militar.
Ens acostumarem a poc a poc a badar pels
bars i veure la televisió, quan les curses
de bicicletes tenien emoció i l'Anquetil
era el triomfador i en Polidour sempre segon,
quan en Bahamontes i Poblet ja havien plegat.
Jugavem al bar Quim, amb la màquina Habiline
i per un esquerdat pressionavem amb un burxoc
i puntuavem més partides de franc, vencent la por
a ser eixampats pel goril·la de torn i intrigats
vèiem també el futbol i aquell heroic gol al 64
que encara avui se'n parla i parlarà i a pase
de Pereda en Marcelino a l'Eurocopa el va marcar.
Eren tan llargues les primaveres i tan avorrides les
setmanes santes de dol reverend i les discoteques
tancades i els cinemes clausurats on només hi quedava
l'oblid a la gresca i la festa desmesurada, cant espiritual
i soul penitent, visitar les esglésies i resar als convents.
Eren tan llargues i tan avorrides les nostres festes
d'adolescent, que les hores ens consumien i ens torturaven
els cervells, pensant en allò que no deviem i els mestres
no ens deixaven fer. Pecant com a miserables,
consumint-nos en el foc etern. Matant-nos a
“palles” solitàries en el “jardin de l'eden”.
I en l'escola amagada on es forjaven desil·lusions
amb ciris i flors postrades vers les santes inquisicions.
De rituals a Maria i reiterades repeticions que el mes
de maig ofegavem dient: “Jesús en la cruz”mil vegades
i ens foniem en lloances i veneracions, a tot el que no
coneixiem, als esperits invisibles, a les mutilades reliquies
de santes i prohoms, que en comitiva portavem
amb recolliment a les processons.
I per a esbargir-nos de les jornades avorrides,
ens llançàvem a la pista d'esport a jugar campionats
d'handbol, a desfogar-nos amb aquell agressiu bot,
i omplir la porteria de gols, de remats i de rebots,
fins extenuar-nos del tot, en una simfonia apassionada
del cos, que agraïa aquell excessiu esforç i ens convertiria
en petits herois, malgrat que quedavem sempre els “segons”.
I era bonic el temps de diumenge en aquell cinema
de sotanes i de preveres, de sessió de tarda i pel·licules
tendres, d'herois forçuts i donzelles bledes, de gegants,
ciclops i deesses, on hi guanyava sempre -ves per on-
el protagonista, l'heroi, l'home més fort que, amb un
dissimulat petó, es quedava amb la guapa de torn,
la rossa que hauriem volgut tots els nois de llavors.
dissimulat petó, es quedava amb la guapa de torn,
la rossa que hauriem volgut tots els nois de llavors.
I a la cantonada d'aquella plaça porxada, junts
arranjavem el món i parlavem de mil temes que ens
apassionaven, de la música, el rock i dels balls del
diumenge a la tarda i de la noia que ens robava el cor,
i que semblava molt més bella que les altres i que
inventavem la manera de trobar-la només per a mirar-la
de nou, somniant càlides abraçades i empescant-nos
l'astucia per a veure-la d'aprop, una i altra vegada en un
flirtejar persistent i colpidor i al “carretó” de cal Mario
compravem un “bisonte”i d'amagatotis el fumavem,
creient-nos homes de debó.
creient-nos homes de debó.
Que lluny hem deixat les passes del nostre preuat tresor,
embolquellats en la memòria plàcida, exhibint-nos
en el record, de tantes estones passades, entre trames
i il·lusions.Neguit teu i meu i nostre, projectat en un temps
i en una història que hi varem posar passió, malgrat
les moltes mancances d'aquella época de foscor, vencent
totes les pors i cercant una nova albada, va'm ser fidels
a la nostra causa, en pro d'un futur millor.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada