Gràcies amics per haver deixat expresar.me, per no silenciar els meus mots abocats cap el món sencer, cap a la justa mida de la vida i del temps. El temps que hem compartit junts per generació i que hem omplert cadascú amb les seves armes autèntiques, amb tot el dret i l'exigència que ens obliga des de ben endins de l' ésser, manifestació necessària per a sobreviure fins esgotar les inquietuds i els anhels més necessaris per a la supervivència més bàsica i sincera. Hi ha un vincle que ens uneix i així ho proclamo:
Amic i guia
A l'amic Antoní, company i guia de totes les travesses passades i futures pel nostre estimat país)
Com l’hem mesurat el
temps
pujant cap a la serra,
escalant amb prestesa els
barrots
que fan accesible la gesta.
Com qui no vol la
cosa,
hem escursat el camí cap al piló
i al pí d’en Cugat
depressa
assedegats fins aconseguir-los vença.
Junts hem avançat per
la carena,
sense tornada certa.
Enfilant la riba del riu
Montsant
per el vessant més recte.
Mesurant la gorja per on el torrentó
s’inquieta,
capbusats
al toll de l’ou,
coberts en el fosc bassal
on l’aigua
pampallugueja.
Ens ha corprés
l’infinit silenci,
rodejats d’una exultant bellesa,
destriant
al nostre entorn,
roques inmenses:
Com
un magnífic moble gegant
adust de biblioteca.
S’ens fa inimaginària
la inmensa pedra,
plegada per la força còsmica de la
naturalesa
magullada i esquinçada com una gran fireta:
Donant-li
l’exacta forma que coneixem de sempre.
Mal estar en dir-ho: No
hi ha retorn, que inquieta.
Hem après dels teus
silencis la teva veu verdadera,
la calma al matí, tot passant la
gatera
i l’inquietud i el brugit a la codolla fonda.
La
serenor i el repòs a sant Bertomeu, l’anacoreta,
A sant Antoni les fonts
d’aigua fresca sempre obertes
els càlids xiprers de la
cimbellada ermita,
de sant Joan del Codolar deturant la fal·lera.
I si pugem a la roca
Corbatera, conduïts per tú,
amic estimat, que encercles la pau
amb un somriure,
guanyarem plegats la més alta perspectiva
car
ets i seràs el guia que ens portes i ens duus,
Antoní, cap a la
cima.
Amunt cap a la serra
(En una època d'incendis i de silenci amb una manca evident de flora i fauna que feien molt trista la muntanya i com a conseqüència, la vida)
Pujàvem al teu cel de
boires espesses
per la sendera on es fonen els somnis.
En la
matinada fresca
amunt cap a la Serra.
La poca arbreda, per on
el rossinyol refila
s´endolí d´una serenor immensa
car la
flama destruí el paratge
on els nius trigaran a fer-se.
Per la roca, cap el
cingle
el nostre peu camina,
cercant els graons per on
els
cartoixans un dia,
esglaiaven amb les seves lletanies,
l´espai
sencer, fins on l´ull divisa.
Seguíem amunt, cercant
petjades eternes.
La llum sencera es feia estreta.
El Montsant
era ja el vincle
inflamat de pau, de serenor inmensa
on la
remor enllotava
els nostres cors de grandesa
Els quatre vents
(Amb l'amic Vicenç hi hem pujat tantes vegades que la Mola de Colldejou s'ha convertit en la nostra muntanya més propera i emblemàtica)
Intentaré apropar-te
al brugit
càlid i huracanat dels vents,
llevant, mestral,
migjorn i ponent.
Des de la mola de Colldejou
et porto
l'esència dels 4 temps
dins una ampolla de malvesia.
Brisa nova de primavera
productiva,
de brunzit d'abellot i de serra florida,
catifa de
vermells i de grocs
i de blanques margarides.
De l'abril em
queda el record,
asseguts llegint belles poesies.
Calitja d'estiu i
enganxosa suor
que es deslliça pel front i la cara
on les
mosques hi fan camp de batalla,
mentre, sota, difuminat, el poble
es fon,
esborrat i rogenc en la càlida tarda.
Quan tu i jo hi
arribem, dues birres
ens canvien la cara.
T'aixoplugo de
fulles seques
i de raïms madurs de tardor
mentre, esprement
uns gatims
s'et mulla la gargamella de dolçor,
collits a
l'empar d'un tros furtiu,
ben al ferm contorn de Colldejou.
Perduts en la boira
d'hivern,
la mola en silenci ajaça un mantell
d'invisible i
espesa llunyania.
Ens cridem i a les palpentes anem
cercant-nos
amb inquieta agonia,
per a retrobar-nos de bell nou
en la
calidessa subtil del laberint invisible
De retorn al Brugent
El Brugent segueix brogint,
com aleshores, quan el jovent
ens absorvía entre la teva remor,
entre les belles curses, caminant
per les frondoses dreceres d'enyor.
Per les arbredes lleugeres, somortes
d'escletxes amortides i banyades de sol,
encerclant els seus rajos entre el fullam,
entre el bany de la llum del sol i l'aigua
amarada de fugaços rampells sonors
Una història regalada d'antics tresors
vénen a cercar-me i sense cap consol
em diuen, voraços i amb aspre dolor
la vella agonia del temps que s'ha fos,
sense ni notar-ho, com lapsus silenciós.
Ara, m'encaro al nou pont viu i vacil·lant,
de travesses de fusta i suports de metall
camino ebri i foll cap a l'altre contorn
exaltant el nou prodigi de resseguir l'entorn
i sentir-me de nou com el vianant d'antany.
Pel congost de l'Esqueix anem pujant
amb mesura i prudents seguim la cursa
per l'antiga contrada de la Cabrera on els
masos, hi conreen les aspres i verdes terres
i el riu Brugent les amara de fresca aigualera.
Sentim una mollena que ens remulla de suor,
i a dalt de tot, quan el Pinatell ja el tenim present,
ens creix com una angoixa que ens esmuny de sobte,
i ens empeny per dreceres que ja ens coneixem
i amb delit ens retorna, fins a la llera del Brugent
Les fonts del Glorieta
Per l’ombrívol senderó de molla terra
on només s'hi escola un breu raig de sol de migdiada,
que el deixa lliscar un atapeït alzinar que fa de filtre,
pel rengle zigzaguejant el riu Sec baixant del cingle.
Bardisses i esgarrinxosos esbarzers dificulten la passera.
A cada pas, un obstacle nou d’incòmoda travessa,
barrera infranquejable de matolls i de falgueres,
envaeixen al caminant fins la mateixa cresta.
Brolla una aigua densa i escolant-se cap a un salt increïble,
s’eixampla pel corrent la seva cursa i cau de pressa,
per la vessant oberta sorollosament cap a la timba,
quan el bassal del Glorieta rep la forta embranzida.
Emplenant de renovada aigua l’embassament que sura,
desprenent de nou, amb fúria una segona caiguda.
Tota la bellesa va baixant per les fonts amb excelsa harmonia,
mentre una escletxa de sol les il·lumina suaument de fantasia.
Reflexió d'un vell peregrí
La vieira del Camí t'acompanyi sempre
i en pau arribis, peregrí, seguint la via marcada
fins on, segles passats, s'acabava la terra
i mentre caminis, lleuger i resolt, impregna't
de la saviesa dels altres, que són com tu, essència
i marca de la cursa incerta pel camí de la plata.
Desenrotlla en pau la teva força i camina abocat a la ruta,
i somriu sempre als més febles que en tu es mesuren i
en veure'ls caure assedegats, impotents i sense empenta,
modera el teu embat i controla la teva frenètica força,
ajuda i anima als companys que amb il·lusió esperen
retrobar, com tu, les sonores campanes de Compostel·la.
La ermita i la vila de Mont-roig
(A la meva mare que em narrava la història)
Porta´m a la mida
justa del món
on hi puc veure l´espai de les
coses,
l`allargassada planúria del camp
que balluga frenètics
brugits a tot hora
Cal ser-hi quan el sol
és viu.
quan la roja muntanya és queixa,
quan les olors de
farigoles i espigols
ventan l`aroma més viu de les herbes.
A dalt la plaça de
rajoles vermelles
inclinat al Camp d'infinita bellesa
veura's
absort brancals i turons, bassals i penyes.
olivers i pinars,
garrofers sobre la roja terra
La vila de Mont-roig i
s´església despunta
sa cùpula inconfosible esvelta et
contempla
com un referent l´ermita blanc sobre roig
i el far
menut i clar de Sant Ramon a la punta
Oh, hermós indret de
la antiga llegenda
(quan el rei moro va pujar-hi en negre
intent,
“ermita, casa i convent va passar a sang i a foc”
i
desprès de tal proesa s´en va tornar cap avall,
deixant darrera
el cavall, tota cremant la muntanya.
“Fosca la nit, quan d`allí
esperucat devallava,
solament quan llampegava veia dos pams de
camí.
Son cavall fet una fera no seguía poc a poc,
per què
semblava que el foc li anava corrent derrera.
I llavors no veient
bé lo camí que els llams li ensenyan
de cop rellisca i s´empenya
lo cavall i el cavaller.
L´endemà trist espectacle, tot lo poble
aquí dalt veia.
i tothom resant es deia: quin miracle!, quin
miracle!.
A tots abasta la llei, que imposa el cel de vegades-
ja
veuras les relliscades del cavall que duia el rei).
....Vell referent que
has omplert els meus dies
de roja fragància d´infantesa
amagada
la teva veu, mare, la sento present
narrant les
estrofes de aquell antic drama.
