Reflexes al vent el teu somriure,
desafiant les boires i boirines.
Al glaç de l'hivern, la pluja d'octubre,
la gebra del matí i la blancor de la lluna.
Tu amb el teu somriure vences sempre,
al desànim, a l'inquietud desmesurada.
Al malvestat que sorgeix per la contrada,
precipitant-te sorollosament cap a la timba.
No tens secrets que amaguin la clara
i diàfana compostura del teu rictus,
créixes en la serenor acompanyada
al desperar il·lusionant a un nou dia.
Continua essent com ets, Mercé estimada,
que flonjos flocs de neu et rentin la cara
i la frescor de la glaçada vida andorrana
et conservin la dolça serenor de la teva mirada.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada