Presó

Braus que envestiu la nostra clàssica misèria
escometent-nos amb ferèstega arrogància superba.
Voleu ésser ara el botxí, que arrambi per sempre
la nostra covarda i pacífica existència.

Erem sols, en la claredat de les dotze.
Sovint totes les veus coneixiem, l'Anselm
portava a beurar l'ase coix a la font,
mentre picava el ferrer amb el mall l'enclusa.

Saviem tot el què els vells ens ensenyaven.
Parlavem d'altres temps que l'enyor va endur-se'n
i cantava l'avi Papet amb sa guitarra,
velles havaneres d'aquella guerra amb Cuba.

Les cendres d'aquells nostres germans van escampar-se
sense motiu ni raò lluny de la nostra Catalunya
revoltades avui encara omnipresents surten les ombres
a l'espai mig encobert de les nostres memòries mudes.

(Desprès va venir, per a no anar-se'n més, la misèria que ens envolta)