Anhel

Lànguida llum de la lluna,
esqueia tan suau i tan dolça.
Composava mil recances d'angoixa,
mil subtils ànsies melanconioses.

La llum folla de nit enllotada,
era un silenci de llum encantada.
Moria el ritme vibrant d'un dia,
només la remor del teu alé sentia.

Cruixia el meu tremoladis cos i moria,
en una dolça mort emplenada de vida.
Lliscaven els teus cabells per ma cara enfebrida,
compassats per un ritme incontenible.

Rodolavem per l'arbreda tranquil·la,
algun pàmpol marcid planejava insensible.
La nostra foguera encenia la vida
a les palpentes d'un somni impossible...