Amunt cap a la Serra

( En una època d'incendis i de silenci amb una manca evident de flora i fauna que feien molt trista la muntanya i com a conseqüència, la vida)

Pujàvem al teu cel de boires espesses
per la sendera on es fonen els somnis.
En la matinada fresca
amunt cap a la Serra.
La poca arbreda, per on el rossinyol refila
s´endolí d´una serenor immensa
car la flama destruí el paratge
on els nius trigaran a fer-se.
Per la roca, cap el cingle
el nostre peu camina,
cercant els graons per on
els cartoixans un dia,
esglaiaven amb les seves lletanies,
l´espai sencer, fins on l´ull divisa.
Seguíem amunt, cercant petjades eternes.
La llum sencera es feia estreta.
El Montsant era ja el vincle
inflamat de pau, de serenor inmensa
on la remor enllotava
els nostres cors de grandesa