El Nadal dels desagraïts

Els llums del Nadal són pobres,
sembla com si enguany s’esmortís la vida,
com si el pessebre llustrós d’abans fos ja lluny,
lluny de les nostres mirades.
Portem a grapats molts Nadals i xerinoles
a sobre nostre, com una càrrega feixuga.
Hem mogut tanta fressa que ara ens destorba
el sol alè d’una paraula amiga.
Hem deixat a llevant històries compartides,
complicitats i consumades alegries,
i ara, el gest, se’ns torna esquerp, incorrecte,
desmesuradament estúpid.
I voldriem assabentar-nos de les coses,
reconvertir-nos de tot allò que ens manca,
impregnar-nos de la saba nova que el vent escampa,
per comprometre’ns d’una vegada per totes.
Però, no queden més que els llums d’un Nadal pobre,
amb l’estel opac sobre el riu emmirallat del pessebre,
les repetides nadales cantades des de sempre
i els torrons i les neules avorrides ja abans de seure a taula.
Malgrat tot, el llast abocat i les despeses satisfetes,
què caram! Val la pena estimar, compartir i conviure,
renovar-se la pell de serp, enllustrar-se les sabates i el vestit
i pensar: “desagraïts”, què més ens queda?...