Les hores passen lentes
i em cerquen els camins,
la monòtona existència
aixeca murs i amb mi,
la lluna més petita
i el cor més prim.
Una altra tardor que arriba,
colpejant el meu cos senzill,
Empentat pel vent que m’etziba
cap a un altre desconegut destí.
Modelava l’esperança
allunyant-me del patir,
aquella veu que estimava,
se n’anava lluny de mi.
Una altra frase oblidada,
un desig inconquerit,
L’anhel ja no m’esperava,
tot de sobte va fugir.
I en la cambra solitària
una rosa s’ha marcid
i una carta esquinçada
que em recorda el teu oblit.
Les hores passen lentes
i em vencen els camins,
La monòtona existència
aixeca murs i amb mi,
La lluna més petita
I el cor més prim.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada