La llum surt arrelada en el somni.
Surt clara i neta vers l'espai,
avesada a un somriure mofeta,
a una lleugera ironia d'esglai.
La llum és el silenci
i tu ets en la llum,
hi formes part corporeament,
mesclada i eterna al meu pensament.
Ets tan meva que no et sento,
tan profundament penetrada
que venço el somni i et posseeixo
amb tota la força del meu anhel.
I delires com au fugissera,
engoixada molt dintre meu.
Desprès sento espaiar-se els dies,
cadascun d'ells ets tan meva
que l'aura crida la vida,
que s'arrapa en el meu cos, perseguint-te,
enllaçats com un únic ésser.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada