L'ermita i la vila de Mont-roig

(A la meva mare que em narrava la història)

Porta´m a la mida justa del món
on hi puc veure l´espai de les coses,
l`allargassada planúria del camp
que balluga frenètics brugits a tot hora
Cal ser-hi quan el sol és viu.
quan la roja muntanya és queixa,
quan les olors de farigoles i espigols
ventan l`aroma més viu de les herbes.
A dalt la plaça de rajoles vermelles
inclinat al Camp d'infinita bellesa
veura's absort brancals i turons, bassals i penyes.
olivers i pinars, garrofers sobre la roja terra
La vila de Mont-roig i s´esglesia despunta
sa cùpula inconfosible esvelta et contempla
com un referent l´ermita blanc sobre roig
i el far menut i clar de Sant Ramon a la punta
Oh, hermós indret de la antiga llegenda
(quan el rei moro va pujar-hi en negre intent,
“ermita, casa i convent va passar a sang i a foc”
i desprès de tal proesa s´en va tornar cap avall,
deixant darrera el cavall, tota cremant la muntanya.
“Fosca la nit, quan d`allí esperucat devallava,
solament quan llampegava veia dos pams de camí.
Son cavall fet una fera no seguía poc a poc,
per què semblava que el foc li anava corrent derrera.
I llavors no veient bé lo camí que els llams li ensenyan
de cop rellisca i s´empenya lo cavall i el cavaller.
L´endemà trist espectacle, tot lo poble aquí dalt veia.
i tothom resant es deia: quin miracle!, quin miracle!.
A tots abasta la llei, que imposa el cel de vegades-
ja veuras les relliscades del cavall que duia el rei).
....Vell referent que has omplert els meus dies
de roja fragància d´infantesa amagada
la teva veu, mare, la sento present
narran les estrofes de aquell antic drama.