El "carrilet" dels meus records

El carrilet ja fumejava i encara

estava la gent fent cua a la andana,

En aquells vagons de fusta, obertes

les finestres perquè hi passés l'aire

asseguts i dempeus la multitud s'aplegava.

Un esgarip d'avís de la màquina i un rampell

sobtat, sacsejava aquells cossos estiuencs

colpejant-los suaument cap a zones desitjades,

cercant l'estranya sensació del frec maliciós

i d'una ardent mirada, que preníem a batzegades.

Pel costat de la via, la carretera poblada d'arbres

a banda i banda i un estol de ciclistes acompanyava

el trenet mentre baixava, al seu ritme, suaument

i aquells esportistes paraven quan ho feia el tren

i emprenien la marxa al mateix moment que ell.

Passada aquella parada, la bassa d'en Just recordada

algun liró entonava aquella cançó tan nostrada:

“El tramvia de Salou és un carro, és un carro,

el tramvia de Salou, és un carro que no es mou

i va tot sol i va tot sol”.

I altres s'hi afegien provocadors i burletes i a les

pobretes donetes els hi feien retret:

“Les xiques de Reus, fan pudor de peus

i de cebes agres

i esperan l'estiu per anar a Salou

a rentar-se les cames”.

Arribats a Mas Calbó, parada obligatòria

únic tram de doble via, hi esperàvem pugés

el convoi que sortia de Salou i potser aleshores

algun afortunat havia aconseguit xerrar i quedar

amb un possible afer que hagués pogut lligar.

Els ciclistes, quan el tren parava, treien el llonguet

i esmorzaven i pels finestrons oberts intercanviaven

beguda i aliment i xerraven amistosament fent-se

els garrepes i el “milhomes” i no perdien el temps

doncs aleshores, rient i visquen ja estàvem contents

Passades les 4 carreteres, xiulant i rient arribàvem

a Salou, a l'estació emblemàtica plena d'il·lusions

on ens esperava gaudir de la platja i jugar a futbol,

nedar i sentir-nos lliures, per una estona tan sols,

i protegits per l'escalfor de tots els amics de llavors.