Somriures nets de nits ofuscades,
cambres ardents de plaers
esgotats,
melangioses visions de
follies passades,
tantes companyies i
quantes soledats.
Morien bombetes de llums
apagades,
tots aquells silencis eren
vaguetats,
ni la lluna lluïa,
semblava eclipsada
i la rítmica
orquestra tocava frivolitats.
Soledats empentades cap un
vent colpidor,
vagues promeses d'amor,
oblidades
abocades de sobte a una
breu esperança,
de buides quimeres plenes
de dolor.
Era l'inquieta nit que es
mostrava lenta,
posseint-me en força
i lliurant-me presó
esquinçant-me fins
la pell, amb tota l'empenta
despullant-me del tot,
fins el meu últim só
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada