Reflexió d'un vell peregrí

La vieira del Camí t'acompanyi sempre

i en pau arribis, peregrí, seguint la via marcada

fins on, segles passats, s'acabava la terra

i mentre caminis, lleuger i resolt, impregna't

de la saviesa dels altres, que són com tu, essència

i marca de la cursa incerta pel camí de la plata.

Desenrotlla en pau la teva força i camina abocat a la ruta,

i somriu sempre als més febles que en tu es mesuren i

en veure'ls caure assedegats, impotents i sense empenta,

modera el teu embat i controla la teva frenètica força,

ajuda i anima als companys que amb il·lusió esperan

retrobar, com tu, les sonores campanes de Compostel·la.

A l'amiga pel-roja de la Seu

Escrius les primaveres rosades de la Seu,

esgarrapes amb tes mans les càlides neus i

olores l'edelweiss subtil i càlid dalt el cim,

mentre, un llibre vell, folrat de nou, t'és fidel

en llegir-lo de cop i obrint-te pas en el temps.

Aquest llibre descastat i arrugat de tapes febles,

mossegats els fulls pels corcs i les febleses

de mil anys d'esmicolada i monòtona rutina,

encara et criden amb un vehement soroll

intentant despertar en tu, l'anhel més impossible.

Pots ignorar les veus i els silencis més efímers,

descuidar els relleus i els paisatges de llunyania,

motivar el balanceig d'un vaixell que sura a la deriva

escridassar a mil veus a la gent mancada de fantasia,

mentre un floc de neu se t'escola gelat molt en dintre.

Amiga de la Seu, pel-roja de bellesa exquisida,

oberta a l'amistat i fidel a l'antiga camaraderia,

Com no puc expressar sense embuts, totes les alegries,

amistat sincera i còmplice de llunyanies i combats

arxivats en aquells temps de la bella joventut extingida.

Te'n vas

 

Adéu, quan arribes,

Adéu, quan te'n vas.

Tot jo, et desitjo

i tu, sempre te'n vas.

Tu, la ferida del meu somni,

l'estrella més alta del No-res,

el meu incert anhel inconquerible,

la més clara esperança, sense ser.

Adéu, quan arribes,

adéu, quan te'n vas.

El meu cor, et desitja

i tu, sempre te'n vas....

Esperant-te

Amb ànim de viure

m'aixeco de pressa

i cerco la vida i sempre

quedo enrere.

Enrere de tu,

del teu cos fugisser,

de la teva imatge volguda,

i jo, quedo enrere.

Enrere de tu,

del teu lleu somriure,

que cerco de pressa,

car tu t'en vas,

i jo quedo enrere,

amb l'alè, esperant-te,

amb les mans, sense espera

En l'etapa de tardor

Sobre les dunes molles de la platja a l'octubre.

En petjada segura i obeint el relat del vent... camines,

renovant les fites sinceres d'un present més teu

i fugint de les incerteses i dels dubtes més punyents.

Ara només et calen els respirs d'una tardor perenne,

viva i plena dels matisos més sincers

(A la Maria Cinta, en la seva plena tardor de la vida)

nens del carrer

 

No érem aleshores els éssers

domesticats que ara som.

Vivíem en rebel·lia continuada,

ofeníem als nostres progenitors

culpant-los d'haver-nos portat al món.

Maldestres en qualsevulla convicció

i en contra de tota nova imposició,

desobeíem per sistema tothom

desmembrant-nos d'aquell espai de por,

d'aquella societat morta del tot.

Desnonats de les velles conviccions

i abocats a resar rosaris i cançons

dirigides a una amorfa direcció,

a la buidesa absoluta i a la por

sense cap més pervindre millor

Amb els pantalons apedaçats i

les sabates foradades, corríem innocents

desprès d'haver “birlat” una peça de fruita

d'una parada del mercat i esperant que

l'amo ens perseguís tot renegant i maleint.

No érem dignes de confiança ni de profit

intentàvem cridar l'atenció dels grans

estirant-los la boina o el barret

llençant-la al lluny per fer-los rabiar

i ens agradava escoltar les seves prediccions

No érem res de bo ni de dolent tampoc,

la nostra era sols la supervivència relativa

érem l'escòria i l'esperança que calia preservar

entre nosaltres i el món res no ens redimia

entre nosaltres i el món només nosaltres sobreviuríem.

Les fonts del Glorieta

Per l’ombrívol senderó de molla terra

on només s'hi escola un breu raig de sol de migdiada,

que el deixa lliscar un atapeït alzinar que fa de filtre,

pel rengle zigzaguejant el riu Sec baixant del cingle.

Bardisses i esgarrinxosos esbarzers dificulten la passera.

A cada pas, un obstacle nou d’incòmoda travessa,

barrera infranquejable de matolls i de falgueres,

envaeixen al caminant fins la mateixa cresta.

Brolla una aigua densa i escolant-se cap a un salt increíble,

s’eixampla pel corrent la seva cursa i cau de pressa,

per la vessant oberta sorollosament cap a la timba,

quan el bassal del Glorieta rep la forta embranzida.

Emplenant de renovada aigua l’embassament que sura,

desprenent de nou, amb fúria una segona caiguda.

Tota la bellesa va baixant per les fonts amb excelsa harmonia,

mentre una escletxa de sol les il·lumina suaument de fantasia.