Dol

Copsant les onades en un matí clar.
Enllotat el cor de sentiment i desig,
vaig esclatar a plorar.

Nit

Clouré els ulls i et veuré.
Arran meu aniràs entre
una broma enllotada
i els nostres cossos seran això.
Una ombra en la nit... que passa

I desprès de la nit diuen que ve el dia,
en sa llum esclatant i els colors plens
de vida

I jo que vaig sol, esgarrapant-me ferides,
mossegat i cec de neguit
per la meva joventud finida.
Pregunto tansols si el sol pot
transformar la meva nit en dia

Ressorgiment

Som l'essència i l'escuma
d'una manera de viure,
d'un mestratge de segles
d'una cultura antiga.
D'una llengua que enraona
i d'un Parlament que estria
les lleis i les normes per a conviure.

Malastrugança de segles enrere.
Gent i vent que de ponent vingueren
i s'hi han quedat plens de quimera.
A sang i a foc i dret de conquesta
han masacrat l'honor i la bandera,
partint-la en dues la nostra terra
i en quatre trossos nostra senyera.

Aquesta Pàtria antiga l'han dividit
en províncies.
Una altra llengua que ens domina.
Una altra pàtria que ens odia.
Unes altres lleis que ens exterminen.
Una altra cultura que ens humilia.

No hi ha cap respecte per la vida
que volem obrir sense fronteres,
nord enllà en manifestació justa,
mostrant-nos tal com som
amb la nostra llengua i la nostra cultura
i amb el dret d'un poble que vol
senzillament mostrar-se lliure.

Apàtrida

Vaig perdut cercant mots d'allà i d'aquí
sense convicció ni camí
que m'obri l'esperança de dir
que amb tota la llei, soc d'aquí.
I no ho se si és així!...
O soc només segrestat pel botxí
que m'abasta sense fí
obligant-me a fugir sense sortir d'aquí.
Apàtrida en diàspora continua
dins el meu propi país.
Esquinçats els pactes que no em consideren,
ni em deixan tractar-nos per igual.
Estandart amb una senyera
que no la deixen voleiar...
sempre per sota de la seva
que m'humilia i em desfà.

Primavera

Esclates amb un formigueig al ventre,
amb una sobtada esgarrifança a l'espatlla,
amb una intensa força les ganes de viure.
Que et persegueix per totes les draceres i conductes
ben orientat i solt, sense vacils ni febles energies,
desembocant inconfosiblement en un esclat sencer
de renovada alegria.

40 n'és la conseqüència d'haver-ne esgotat els 39

Aquella primavera del 70
coberta de lilàs i de violes,
discreta i com penyora desitjada,
esclatares com un alé la nostra joia

Com passa de de pressa el temps!...

I els dies i les hores van fonent-se
i tu ni encara n'ets conscient,
acumulant un pòsit de saviesa
per buidar-lo poc a poc entre la gent

No canviarà el teu aspecte de joveneta
ni la claror observant dels teus ulls.
Mesuraràs en cada passa amb cordura,
la justa rondalla que et vindrà de gust.

Per a fondre-la ordenada en un llibre
que transmeti la vida en mil matius,
de les teves realitats i fantasies,
recomposant-ne històries de furtius.

Cal que passin coses a tot hora,
que la follia i el neguit siguin seguits,
que la sorpresa cada cop sigui sobtada,
fent que el cor et bategui dintre el pit

I pel bulevard de les cançons oblidades
en el caraoque on es desfoguen els sentits
desplegaràs el repertori de les balades,
d'aquelles músiques que et fan existir.

I com ballarina en el coliseu de la glòria
damunt l'escenari dels musicals més reexits
dansaràs volàtil, sublim i ben cofoia
davant la mirada espectant d'un públic embadalit

Perquè sempre aconseguiràs el que et proposis
doncs et recolza el fruit del teu treball agraït
la paraula reconfortant dels teus alumnes
que esperen que tu els mostris el camí a seguir.

I com passa de de pressa el temps!...

I la Maria va lleugera com una oreneta
escarbant d'alla i d'aquí, curiosa i resolta
rodejada i segura sempre dels seus amics.
-entre la calma i el neguit,
obrint-se pas entre el brogit...

Ahir, quan erem joves

(A Joan Mas el meu entranyable amic d'escola)

Com podria no dir, ni esventar
l'importància d'haver-te conegut
i no recordar-te amb la gratitud
i l'agrad absolut, amb la cordialitat
i l'enyor d'aquell temps passat.

Recollit en el més íntim del meu ser,
empastifats amb els ametllats
que ens fotiem pel cap, en sortir
d'aquell col·legi descastat, rònec,
feixiste i brut, en el carrer Hospital,
(llavors anomenat de Sol i Ortega)
i molt rar que no portés un nom militar.

Ens acostumarem a poc a poc a badar pels
bars i veure la televisió, quan les curses
de bicicletes tenien emoció i l'Anquetil
era el triomfador i en Polidour sempre segon,
quan en Bahamontes i Poblet ja havien plegat.

Jugavem al bar Quim, amb la màquina Habiline
i per un esquerdat pressionavem amb un burxoc
i puntuavem més partides de franc, vencent la por
a ser eixampats pel goril·la de torn i intrigats
vèiem també el futbol i aquell heroic gol al 64
que encara avui se'n parla i parlarà i a pase
de Pereda en Marcelino a l'Eurocopa el va marcar.

Eren tan llargues les primaveres i tan avorrides les
setmanes santes de dol reverend i les discoteques
tancades i els cinemes clausurats on només hi quedava
l'oblid a la gresca i la festa desmesurada, cant espiritual
i soul penitent, visitar les esglésies i resar als convents.

Eren tan llargues i tan avorrides les nostres festes

d'adolescent, que les hores ens consumien i ens torturaven

els cervells, pensant en allò que no deviem i els mestres

no ens deixaven fer. Pecant com a miserables,

consumint-nos en el foc etern. Matant-nos a

“palles” solitàries en el “jardin de l'eden”.

I en l'escola amagada on es forjaven desil·lusions
amb ciris i flors postrades vers les santes inquisicions.
De rituals a Maria i reiterades repeticions que el mes
de maig ofegavem dient: “Jesús en la cruz”mil vegades
i ens foniem en lloances i veneracions, a tot el que no
coneixiem, als esperits invisibles, a les mutilades reliquies
de santes i prohoms, que en comitiva portavem
amb recolliment a les processons.

I per a esbargir-nos de les jornades avorrides,
ens llançàvem a la pista d'esport a jugar campionats
d'handbol, a desfogar-nos amb aquell agressiu bot,
i omplir la porteria de gols, de remats i de rebots,
fins extenuar-nos del tot, en una simfonia apassionada
del cos, que agraïa aquell excessiu esforç i ens convertiria
en petits herois, malgrat que quedavem sempre els “segons”.

I era bonic el temps de diumenge en aquell cinema
de sotanes i de preveres, de sessió de tarda i pel·licules
tendres, d'herois forçuts i donzelles bledes, de gegants,
ciclops i deesses, on hi guanyava sempre -ves per on-

el protagonista, l'heroi, l'home més fort que, amb un
dissimulat petó, es quedava amb la guapa de torn,
la rossa que hauriem volgut tots els nois de llavors.

I a la cantonada d'aquella plaça porxada, junts
arranjavem el món i parlavem de mil temes que ens
apassionaven, de la música, el rock i dels balls del
diumenge a la tarda i de la noia que ens robava el cor,
i que semblava molt més bella que les altres i que
inventavem la manera de trobar-la només per a mirar-la
de nou, somniant càlides abraçades i empescant-nos
l'astucia per a veure-la d'aprop, una i altra vegada en un
flirtejar persistent i colpidor i al “carretó” de cal Mario

compravem un “bisonte”i d'amagatotis el fumavem,
creient-nos homes de debó.

Que lluny hem deixat les passes del nostre preuat tresor,
embolquellats en la memòria plàcida, exhibint-nos
en el record, de tantes estones passades, entre trames
i il·lusions.Neguit teu i meu i nostre, projectat en un temps
i en una història que hi varem posar passió, malgrat
les moltes mancances d'aquella época de foscor, vencent
totes les pors i cercant una nova albada, va'm ser fidels
a la nostra causa, en pro d'un futur millor.