El
carrilet ja fumejava i encara
estava
la gent fent cua a la andana,
En
aquells vagons de fusta, obertes
les
finestres perquè hi passés l'aire
asseguts
i dempeus la multitud s'aplegava.
Un
esgarip d'avís de la màquina i un rampell
sobtat,
sacsejava aquells cossos estiuencs
colpejant-los
suaument cap a zones desitjades,
cercant
l'estranya sensació del frec maliciós
i
d'una ardent mirada, que preníem a batzegades.
Pel
costat de la via, la carretera poblada d'arbres
a
banda i banda i un estol de ciclistes acompanyava
el
trenet mentre baixava, al seu ritme, suaument
i
aquells esportistes paraven quan ho feia el tren
i
emprenien la marxa al mateix moment que ell.
Passada
aquella parada, la bassa d'en Just recordada
algun
liró entonava aquella cançó tan nostrada:
“El
tramvia de Salou és un carro, és un carro,
el
tramvia de Salou, és un carro que no es mou
i va
tot sol i va tot sol”.
I
altres s'hi afegien provocadors i burletes i a les
pobretes
donetes els hi feien retret:
“Les
xiques de Reus, fan pudor de peus
i de
cebes agres
i
esperan l'estiu per anar a Salou
a
rentar-se les cames”.
Arribats
a Mas Calbó, parada obligatòria
únic
tram de doble via, hi esperàvem pugés
el
convoi que sortia de Salou i potser aleshores
algun
afortunat havia aconseguit xerrar i quedar
amb
un possible afer que hagués pogut lligar.
Els
ciclistes, quan el tren parava, treien el llonguet
i
esmorzaven i pels finestrons oberts intercanviaven
beguda
i aliment i xerraven amistosament fent-se
els
garrepes i el “milhomes” i no perdien el temps
doncs
aleshores, rient i visquen ja estàvem contents
Passades
les 4 carreteres, xiulant i rient arribàvem
a
Salou, a l'estació emblemàtica plena d'il·lusions
on
ens esperava gaudir de la platja i jugar a futbol,
nedar
i sentir-nos lliures, per una estona tan sols,
i
protegits per l'escalfor de tots els amics de llavors.
