dijous, 3 de setembre del 2015

El nostre camí

Resultado de imagen para camins del priorat



Desesperat i sol camino.
Amb petjada lenta arrossego
el meu patir constant.

Amb feblesa d'esglai
intento lluitar per la vida que cerco
amb utopies de somni
amb subtils matisos i avesat
a un plaer impotent i esquerp.

Mossego amb sacietat un mot,
un anhel que m'arrela a la terra que estimo,
un inconquerible so que em fa rítmic el dia,
més lleuger i alhora més arriscat el camí.

En un intent de modelar la vida.
Que la nostra borda penúria
transformi la nostra nit en dia
i arriscats vencem de sobte,
sense covardies el nostre camí...



Directe






Perduda l'esglaiadora esperança d'estimar-te,
de les runes, avall, cap al fons obscur,
caminaré tot sol, sense tu
i el meu desori serà, recordar-te.

Com un follet dins de l'absurd
vacil·laré entre tenebres, angoixós, cercant-te,
malgrat tot, no tindré la paciència d'esperar-te


(“Les ferides duren fins que el temps les tanca”)

Desig

passionate kiss



Si fossis so
em feblesa et tocaria.
Enfora la finestra volaries,
empentada pel teu propi ritme.

Si fossis plor
dins de la cambra et quedaries,
tan sola i tan trista,
malauradament sinistre series”

Si fossis Amor
tu i jo seriem, mai sols i
lleugerament lliures,
amb un somriure vers la vida


-Si fóssim Amor!!

adolescència

Sentir el abrazo de S. después de mucho tiempo sin vernos.





Dalt el balcó et mirava
aquella tarda d'estiu
i en tendra veu, preguntava
si tu m'estimaves a mi.

La vesprada il·luminada
per el crepuscle rosat
en dolça llum ens mirava
sobre del casori cercà.

I tu, que em miraves,
sense poder contestar,
vas oferir-me la galta,
perquè jo la pogués besar...

Nit clara, nit d'estels,
Record d'adolescent.
De lluny m'arriba la fragància
del somni perdut d'aquell temps.

dissabte, 10 d’agost del 2013

La Mari y el Paco






Tiene la información de lo que acontece
siempre al dia, al minuto, yo diria.
Si ha ocurrido un atraco, o se ha casado
una tia, conocida, claro, o un marqués
se ha fugado con una cupletista o una diva.
Siempre lo sabe el Paco, eso si, siempre
que ocurra en Granada o en Sevilla.

Es negociante de cuidado y al otro lado del hilo
menuda les ha caido, si intentan negociar
un seguro, el Paco se pone a hablar y al rato
convence al tio y lo que valia veinte se lo
rebajan a quince y si lo dejan hablar se lo
dejan a cinco. Mejor les hubiese ido
al llamar no haberle atendido....

Tiene una debilidad que no puede evitar
si al instituto llega un bebé, de chupete y gorrito
pronto se pone a jugar, y secuestrado por el
se lo lleva en brazos a ver la Marí al bar y
los dos le dan mil caricias y besos de verdad
Yo confieso que es verdad, “el tio tiene un
corazón más grande que su ciudad”

Y de la Mari que decimos, siempre dispuesta
a charlar en la hora del desayuno, en el bar.
Me prepara el bocadillo, tierno y de chorizo y
un cortado cremoso y caliente que apetece
y me cuenta como he de hacer un cocido o
como he de enjabonar una prenda delicada y
con qué las manchas se van y los dolores quedan.

Al Paco hay que saberlo “capotear” y mira que
el “toreo” a mi se me da muy mal y he de confesar
que en estos años me ha dado tranquilidad y sin
decirlo, ambos hemos hecho lo que hemos querido
con toda libertad y si asi alguna vez no ha sido
la sangre derramada al unisono, nunca llegó al rio.

Gracias por vuestra amistad y por vuestro servicio
en los momentos que tenga dificultad y añoranza
de verdad y me acuerde de vuestro cariño, diré como
en “Casablanca” dijo el Bogar a la Bergman “Siempre
nos quedará el instituto” o no fue asi como lo dijo?...


(A la Mari y al Paco con todo el cariño)


La rosa de ferro











No deixes res per caminar
ni de mirar fins el ponent i,
es clar, et cansa tanta activitat,
l'excés desenfrenat fa estralls
en tu, et fulmina l'esperit i
el “pàdel”els genolls et desfà

No es va construir Andorra en
un instant, ni els jocs olímpics
de Barcelona sense Samaranch
ni les senyoretes d'Avinyó eren
d'Avinyó i encara que sembli rar
tots els camins a Roma no hi van

Vull dir-te que endavant si va
poc a poc i pas a pas i dubtant
i si erres el camí, felicitats, perquè
l'excusa trobaràs per tornar-lo a cercar
i aviat t'adonaràs que és la cursa
l'important, l'arribada tan-se-val

Que la vida es bella, com diu el poeta
només cal mirar-la des de la finestra,
per exemple, les roses i els clavells
són magnífiques i alhora tenen punxes
que se't claven si no vigiles i et meravellen
si les acaricies i és mustiguen cap al vespre

Rosa, només vull dir-te que endavant!
Tot està per fer i tot és possible i tu ho vals
No deixis res per caminar i mirar fins el ponent
car tot en un moment et serà pres”.
Queda bé acabar amb un paràgraf important
poca cosa més puc dir-te. Et trobaré a faltar!

(A la Rosa, secretaria, segurament, de secrets inconfesables, o no!)

La reina de les fades





Tu per mi i no exagero ets
la reina de les fades, al menys
així me l'imagino, rossa i blanca,
encara que ara siguis morena,
i serà perquè l'estiu així ho reclama!

Bé, que podria dir de l'Esperança,
la noia oberta a tots i a tot, sense
fissures ni mitges tintes i donada
a lliurar-se per una bella mirada,
per una amistat sincera i franca

Doncs sí, ella exalta els sentiments
i les passions més alterades i camina
sobre la maroma de la vida imprudent
i temerària mentre el batec del cor
se l'hi dispara caminant per l'espadat
a prop de caure

Prudència deu ser la paraula que el
seu diccionari ignora i potser és hora
de compartir-la amb seny i rauxa i
destriar en cordura els nous afers de
la cursa en marxa que la vida et dóna

D'aquest últim ensurt de la mort del teu pare
aprent a valorar com s'acaben fins les persones
més estimades i que tot es relatiu i passatger
i l'excés de foc fa sobreeixir les olles i es perd
part del contingut de la menjada.


(A la Esperança l'amiga estimada de l'institut)