Perduda
l'esglaiadora esperança d'estimar-te,
de
les runes, avall, cap al fons obscur,
caminaré
tot sol, sense tu
i
el meu desori serà, recordar-te.
Com
un follet dins de l'absurd
vacil·laré
entre tenebres, angoixós, cercant-te,
malgrat
tot, no tindré la paciència d'esperar-te
(“Les
ferides duren fins que el temps les tanca”)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada