Calents
pastissets dels esmorzars d'ahir
en
el carrer, camí cap a l'escola gris
d'on
la por sempre m'incitava a fugir
o
menjant aquelles coques amb cireres
per
Sant Joan, al ritme dels coets antics.
I
els ametllats rodons de cal Padreny
que
esclatàvem en una guerra de blanc
o
que ensucràvem per a poder-los menjar
mentre
llegíem els nostres herois estimats,
Jabato,
Capitan Trueno, Sigrid i Goliat.
Eren
dolces cançons confoses en l'espai,
joc
de botons, que imitaven els equips grans
i
el nostre Barça que sempre havia de guanyar
i
a la contra el Madrid que s'havia d'imposar
a
aquella inconsciència prohibida de sentir-se català.
I
els meus primers amors platònics als “Ploms”
farcits
de desitjos, mirades i frases trencades.
Totes
les grandeses i els desenganys més forts,
sucumbint
en crisi profunda i en enderroc forçós
quan
tu passaves vora meu i ni em miraves tan sols.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada