Sant Jordi d'enguany

A l'abril, cada gota en val mil

i la pluja interromp els fértils camps,

els rierols vessan per l'entorn inundats,

navegan emplenats d'una molla remor

i captius pel desenfre, sortim a flot.

Capbussats dins un miratge estrany

en una confinada vida sense sorolls,

perseguim el nostre dia a dia, resignats

malllevant les nostres imaginàries pors

a l'empar dels sincers i preuats records.

Els records trenquen la vaga sensació

de les velles sentides rondalles i cançons

surt amb gallardia i tremp l'heroi cavaller

a rescatar la princesa de les urpes del drac

en singular combat i vencent així al malvat

Una rosa roja collida amb destresa del roser

impregnada del perfum que fora el més preuat

envaeix a la princesa en estranya sensació

captivant-la i sotmesa rebent d'ell un càlid petó,

mentre una pluja de pètals inunda tot l'entorn

És així com es forma aquest sant Jordi d'enguany

lluny de les places i dels carrers plens de gent

sense tendes de llibres ni de roses ni flors

descuidant la presència de tots els humans

però plens de bellesa i dels sentiments més forts.

És primavera

És primavera i des de la finestra miro la vida,

escolto el silenci que envaeix la ciutat invisible,

les suaus remors de la calma i el desasosec inviten

a la profunda agonia que plora l'ambient i la rutina.

Hem canviat en un moment en mort el nostre viure.

Diuen les sàvies veus que aconseguirem sortir algun dia

a les places, als carrers i fins als cims impossibles,

malgrat tot, diuen: tornarem, amb urgència, a ser lliures

com abans, com ho feiem, senzillament, fa uns dies

I em resulta estrany intuir una presència plena de vida

És primavera i els homes del temps ens parlen de l'esclat,

dels rojos despertars, de les tulipes i clavells que encenen

la mollena del matí en els camps i marjals del paisatge frondòs,

les aus niden de nou i un batec d'ales s'alça cap al cel joiós,

i en un parèntesi sonor, fa un potent esglai, la nova llavor

La natura rica i forta de nou ens vaticina respirar l'oxigen,

impregnant-nos de la dolça sava que ens omple i purifica,

hem descuida´t, tantes vegades tenir-te cura i respecte

que ara que ens manca la teva estimada i preuada presència

voldriem desfer-nos dels greuges i ofenses que t'hem fet sempre

Però ara, és primavera i penedit i foll de la meva incompetència

proclamo amb placidesa que em concedeixis una llarga pròrroga

destriant les càlides matinades dalt el pujol on l'aire xiula

degut al ventijol eixut i sec que planeja per les meves terres,

Deixa'm gaudir una vegada més de la llibertat més preuada i ferma!

No n'hem aprés

No n'hem aprés encara a transformar el paisatge,

hem desfigurat l'origen natural de les coses,

l'estatus qüo de la bellesa autèntica de la vida,

la mateixa essència que ens atrevim a cloure.

I sóm depredadors voraços empentats a l'abisme,

destructors de la flora i la fauna més sensible,

roïns i miserables, guerrers abocats cap el caos

sembrant la terra d'herbicides i verins malignes.

No aprenem gens ni mica a saber conviure

ignorem i destrossem amb química, flors i insectes

només per treure millor rendiment a la collita

esclaus i servents al servei de la nostre avarícia

I el planeta se'n ressent de centrals i refineries,

el fum tòxic corromp a mansalva les estructures

i el forat d'ozó intoxica l'aire fins empobrir-lo

i en una lenta agonia s'apodera de la nostra vida

I el mar és una claveguera de plàstic i residus,

i els peixos hi tenen de conviure amb la porqueria

i les conseqüències tindran de ser i ja són negatives

i fins quan, ens podrem menjar les exquisides sardines?

De moment, tots comfinats en les nostres cases

perquè una pandèmia s'ha apoderat del nostre carrer,

de les places, dels parcs de tot l'aire lliure i del sòl

i nosaltres, sense aprendre a compartir amb tots els éssers

vius,... la vida!

Identitat

Deixaria horroritzat de perseguirte,

me n'aniria lleuger, sense rancúnia,

destruïnt l'impossible plaer de seduir-te

volcant-me només a traïr els meus dubtes

cap a tu, cap a la teva consciència absoluta.

Marjals càlids del meu paisatge frondós,

regalimant l'humida aigualera que brolla

cautement per l'estimada planúria del camp,

per la tèbia i fràgil estructura que es forja

cultivant-ne l'avellana, l'oliver i la dolça garrofa.

De lluny la campana del meu  poble toca les hores,

les sents? Són sonores i en cada toc i són presents,

les veus i els laments d'un altre temps, que surten

de la memòria col·lectiva i et recorden qui ets!

Cap on vas! I d'on vens! Ho tens tu ben present?

Reconèixer les veus i que siguis tu, un més

sembla incongruent i fins ridicul, i no ho és gens.

És amb això que m'enfronto tant tossudament i

vull rebelar-m'hi i aferrar-m'hi sense miraments,

a una segura i ferma identitat que a al Camp ens uneix

Notes per a no llegir

No les llegiràs mai aquestes notes,

les escric sense poder-les compartir,

expressades i dirigides a l'atzar infinit,

a les tendres febleses d'una vida,

a la nostàlgia més intima de l'ahir

Quan somniàvem viure amb l'alegria

dels contorns estimats del bell país,

les gorges i els penyals que meravellen,

l'arrelat cos, escarbant-ne la serra més sublim,

cansats i esmicolant-nos la pell en cada bri

No les llegiràs mai aquestes notes,

les circumstàncies no les deixen dir

hem desitjat tossudament la plena glòria

i aconseguir per sempre un plaer infinit

i ara foragitats a la pre-història del nostre país

Parlo d'una alarma

Camino sol per places i carrerons,

el baf del respirà sobre les meves mans,

em done consol i fan càlid l'entorn.

Fa fred i el sento penetrar fins el moll de l'os,

furtivament em poso a apressar el pas i caic

i m'aixeco de nou i segueixo caminant sol.

És Nadal i Reus està il·luminat, rellueix bell,

Una música de nadales envaeix l'ambient i

passa la quitxalla desafiant el temps i canta

i balla i corre i salta i no sent fred ni la raspa

que envolta la mollana d'aquest vespre d'hivern,

vet aquí, la sort minvada caminant sol per Reus.

Seguint el trajecte m'aturo i aguaito el resplendor

de la llum estelada dels llums led que brillen fugaços

desafiant els estels, els cometes i al firmament sencer,

escalfant les boirades, les aurores, fins la capa de ozo.

I mentre jo sento el fred que s'arrapa dintre meu i

camino gelat i solitari, anunciant una càlida destrucció.

Reflexió d'un vell peregrí

La vieira del Camí t'acompanyi sempre

i en pau arribis, peregrí, seguint la via marcada

fins on, segles passats, s'acabava la terra

i mentre caminis, lleuger i resolt, impregna't

de la saviesa dels altres, que són com tu, essència

i marca de la cursa incerta pel camí de la plata.

Desenrotlla en pau la teva força i camina abocat a la ruta,

i somriu sempre als més febles que en tu es mesuren i

en veure'ls caure assedegats, impotents i sense empenta,

modera el teu embat i controla la teva frenètica força,

ajuda i anima als companys que amb il·lusió esperan

retrobar, com tu, les sonores campanes de Compostel·la.